En guàrdia!

Capítol 1145. Els dos últims executats pel franquisme, pel mètode brutal del garrot vil, van morir el dissabte 2 de març de 1974, acusats tots d'haver matat un agent de l'autoritat. D'un d'ells, Salvador Puig Antich, se'n coneixen molt bé la història i les circumstàncies; la vida i la mort del segon, en canvi, està marcada per l'oblit i envoltada de misteri. Era de l'Alemanya Oriental i es deia Georg Michael Welzel; però en el moment de ser detingut a l'Espanya franquista va afirmar que era polonès i que el seu nom era Heinz Ches. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i M. Carme Rodríguez Virgili, filòloga, escriptora i autora del llibre "Heinz Ches. L'últim executat a garrot vil".

Capítol 1144. La conquesta catalana del Mediterrani va començar amb les invasions de Jaume I de València i Mallorca, però no es va aturar aquí. Els seus descendents reials continuarien l'empresa del conqueridor afegint territoris al casal de Barcelona, com ara Sicília, Sardenya i Nàpols, als quals també es van sumar els ducats d'Atenes i Neopàtria. L'hegemonia de la Corona d'Aragó al Mediterrani va provocar conflictes amb altres reialmes, però també grans beneficis econòmics i altres efectes menys esperats, com una influència cultural en aquests territoris que a dia d'avui encara perdura. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Flocel Sabaté, catedràtic d'Història Medieval de la Universitat de Lleida.

Capítol 1143. Durant la postguerra, un grup destacat d'intel·lectuals i literats catalans, normalment originaris de les Terres de Ponent, es va anar exiliant al lloc més proper possible: Andorra. Per a aquests exiliats culturals, el petit país dels Pirineus va ser un marc ideal per prosseguir les activitats, a banda d'un territori de pau. La seva obra és un testimoni de desarrelament. Un dels exiliats culturals que van passar de Catalunya a Andorra va ser el poeta, narrador, articulista i editor Miquel Lladó. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Eduard Batlle, poeta, filòsof i antropòleg, professor de la Universitat de Lleida i responsable de l'edició i el pròleg de l'obra de Miquel Lladó "Els camins de la por".

Capítol 1142. Encara amb el record de la solidaritat amb els republicans espanyols durant els anys de la Guerra Civil, el Tour de França es va veure directament afectat per l'esclat de la Segona Guerra Mundial. La cursa, que s'estava consolidant com la més important del calendari ciclista internacional, va deixar de disputar-se entre el 1940 i el 1946. En la represa, el Tour va continuar sent un reflex fidel dels esdeveniments geopolítics que marcarien la segona meitat del segle XX, especialment la construcció de la Unió Europea i la guerra freda. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ramon Usall, llicenciat en Sociologia per la UAB i doctor en Història per la Universitat de Lleida, autor del llibre "Un segle costa amunt. Una història política del ciclisme", de Manifest Llibres.

Capítol 1141. El segle XIX va ser especialment agitat al partit judicial de Gandesa, a la Terra Alta, marcat pels combats de la guerra dels Set Anys, per les accions dels bandolers i per la violència generalitzada. Un dels casos més sonats va ser l'assassinat d'un ric propietari de Batea, Pablo Figueras, un dels principals defensors de Gandesa durant els setges carlins del 1836 i el 1838. L'home que el va matar, mogut per una venjança, era Felip Bes Saún, més conegut pel malnom de la casa familiar, Cassola. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Pere Rams Folch, llicenciat en Història per la Universitat Rovira i Virgili, arqueòleg, secretari del Patronat Pro Batea i coautor, amb Josep Sánchez Cervelló, del llibre "La història de Cassola i altres fets violents a la Terra Alta al segle XIX".

Capítol 1140. L'imperi persa aquemènida, un dels més grans de l'antiguitat, va estendre la influència per bona part de l'Orient, fins al punt que va arribar a regnar a Egipte. La primera dominació persa d'Egipte es va estendre des de l'any 525 abans de Crist, amb la invasió del país per part del rei Cambises II, fins al 404, amb Artaxerxes II. Aquests sobirans perses es feien dir faraons, i en línies generals van respectar l'estructura administrativa egípcia. El gran canvi va ser que al capdamunt hi van situar un sàtrapa, que actuava com un governador provincial i procedia de l'aristocràcia persa. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la UAB i màster en Egiptologia.

Capítol 1139. En la Catalunya de la Restauració borbònica, en el marc d'una societat cada vegada més industrialitzada, hi havia cacics territorials com els que existien en altres comunitats més agràries. El caciquisme no anava directament relacionat amb el retard econòmic. Tot i això, Catalunya va ser un dels llocs en què el sistema de torn dinàstic de la Restauració va caure més aviat en el desprestigi. En el cas català, com en moltes altres parts d'Europa, les campanyes de denúncia del caciquisme van suposar un pas important en la lenta evolució del liberalisme polític a la democràcia entre els segles XIX i XX, que coincidia amb l'eclosió de la societat i la política de masses. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Gemma Rubí Casals, catedràtica d'Història Contemporània de la UAB, membre del Grup de Recerca en Estudis Polítics, les Identitats, les Institucions i la Corrupció.

Capítol 1138. En època moderna, els gremis barcelonins no es limitaven només a ser fonamentals en l'estructura econòmica i de poder de la ciutat. Una part important del seu compromís portava els membres de les diferents confraries d'oficis a participar en una milícia defensiva. En aquest cas no es considerava tant una qüestió militar com una obligació cívica. Aquest braç armat a les ordres del Consell de Cent era conegut com la Coronela. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Víctor Jurado Riba, doctor en Història Moderna per la Universitat de Barcelona i autor del llibre "Gremis en armes a la Barcelona moderna (1640-1714). El Consell de Cent, la Coronela i el gremi de revenedors en la defensa de la ciutat".

Capítol 1137. En contra de la creença generalitzada, les havaneres no van arribar a Catalunya per via marinera un cop consumada la independència de Cuba. Abans de la forma cantada, l'havanera va ser un ballable lent conegut amb el nom d'americana, que va començar a fer-se popular en estrats molt diferents de la societat a mitjan segle XIX. Era un ball de moda que va passar primer per Madrid i que Catalunya va acabar adoptant també com a símbol nacional espanyol. Els pescadors van ajudar a difondre aquestes cançons carregades d'un imaginari exòtic i tots els tòpics de l'amor romàntic, però també les cantaven els obrers, els personatges de les sarsueles, els músics ambulants i els fills de les classes dirigents. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i amb Anna Costal i Fornells, doctora en Musicologia per la UAB, professora a l'Escola Superior de Música de Catalunya i coautora del llibre "Les primeres havaneres a Catalunya. Imperialisme i sensualitat abans de 'Carmen'".

Capítol 1136. Entre els molts conflictes bèl·lics que va patir Catalunya al llarg del segle XIX, n'hi va haver tres de causats pel carlisme. L'últim intent per fer arribar al tron d'Espanya per la via armada el pretendent reial tradicionalista i defensor de l'antic règim, en aquell moment Carles VII, va donar origen a la Tercera Guerra Carlina, entre el 1872 i el 1876. La Vall del Ges, a l'entorn de Torelló, que ja havia viscut amb intensitat les anteriors confrontacions entre liberals i tradicionalistes, va tornar a ser un dels escenaris importants d'aquesta darrera carlinada. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joan Torrents i Juncà, investigador predoctoral i de Formació de Professorat Universitari a la UAB i membre del Grup de Recerca en Estudis Polítics, les Identitats, les Institucions i la Corrupció.

Capítol 1135. Tot just iniciat el segle XX, hi va haver una generació de joves republicans amb ganes de canviar el món, que no per això van renunciar a fer fortuna a les Amèriques. No responien a l'arquetip de l'indià clàssic. En comparació amb aquells que havien creuat l'Atlàntic unes dècades abans, eren indians més modestos i més compromesos amb la política i la societat del seu temps. És el cas de Ramon Curcó, membre d'una família pagesa de les terres de Ponent, que va marxar al continent americà en dues ocasions. Allà va ser militar, comerciant i sindicalista, en uns anys convulsos per a qui buscava fortuna a ultramar. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Conxita Mir, catedràtica d'Història Contemporània a la Universitat de Lleida, i autora del llibre "Indià i republicà. Una vida a les Amèriques amb els orígens de fons".

Capítol 1134. Entre la fi del segle XVII i fins ben entrat el segle XIX, els joves aristòcrates i burgesos del nord d'Europa solien embarcar-se en un viatge buscant la llum del Mediterrani i les arrels de la cultura clàssica, que els duia cap a Florència, Roma i Nàpols. Aquesta experiència formativa, anomenada Grand Tour, era poc practicada en les nostres contrades. Un dels primers catalans que va emprendre el Grand Tour va ser Josep Anton de Cabanyes i Ballester, comerciant vuitcentista vilanoví, col·leccionista d'art, melòman, escriptor, traductor i pintor ocasional. Les impressions dels seus recorreguts pel Vell Continent les va deixar anotades en un petit carnet de viatges. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Francesc Miralpeix, doctor en Història de l'art i professor titular a la Universitat de Girona. Autor del llibre "El Grand Tour de Josep Anton de Cabanyes i Ballester (1797-1852). Viatges i afició col·leccionista a la llum d'Europa".

Capítol 1133. Pere el Cerimoniós va donar un gran impuls a l'estudi del cel i dels estels acollint fins a una quarantena dels millors astrònoms i astròlegs de l'època, i posant-los al seu servei. Durant el seu llarg regnat, entre 1336 i 1387, va afavorir la compra i la fabricació d'instruments d'observació astronòmica, i també la publicació de diverses obres sobre el tema, a càrrec dels autors més reputats. Va ser el període de més esplendor per a aquestes ciències en tota la història de la Corona d'Aragó. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Sebastià Giralt, doctor en Filologia Clàssica i màster d'Història de les Ciències, i professor agregat de Filologia Llatina a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Capítol 1131. Un dels atacs més sanguinaris comesos sobre la població durant la Guerra Civil va ser el bombardeig sistemàtic de Barcelona per part de l'aviació italiana el 16, 17 i 18 de març de 1938. Al llarg de 41 hores, des de les deu de la nit del 16 fins a les tres de la tarda del 18, les esquadrilles procedents de Mallorca van descarregar 44 tones d'explosius en tretze bombardejos. Van deixar un miler de morts, mil cinc-cents ferits, quaranta-vuit edificis totalment destruïts i setanta-cinc greument afectats. Aquesta acció indigna i mai vista fins aleshores, que pretenia estendre el pànic a la rereguarda, va ser ordenada directament per Benito Mussolini. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador i Joan Villarroya, catedràtic d'Història Contemporània per la Universitat de Barcelona; autor del llibre "Mussolini contra Barcelona", de la col·lecció "Dies que han fet Catalunya" de Rosa dels Vents.

Eusebi Güell volia construir una urbanització d'estil britànic amb l'arquitecte Antoni Gaudí. El procés va ser llarg i va passar per diversos canvis fins a convertir-se en el Park Güell. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador; Mireia Freixa, catedràtica emèrita d'Història de l'Art, i amb l'arquitecta Mar Leniz, del llibre "El Park Güell i els seus orígens, 1894-1926".

Capítol 1130. Un cop completada la conquesta de Mallorca, l'estiu del 1232, Jaume I va emprendre una ambiciosa campanya per ocupar les terres valencianes que havien estat en mans dels musulmans els cinc segles anteriors. Aquesta gesta bèl·lica, que interessava molt aragonesos i lleidatans, va mantenir el rei ocupat durant dotze anys. Després d'una joventut marcada per les revoltes dels nobles aragonesos i l'endeutament del regne, Jaume estava a punt de fer 25 anys i tenia prou experiència per plantejar-se la cobejada conquesta de la ciutat de València, Balànsiya per als musulmans. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador i Vicent Baydal, doctor en Història Medieval per la UPF, editor de Llibres de la Drassana, divulgador i cronista oficial de la ciutat de València.

Capítol 1129. En molts pobles prehistòrics, el canibalisme va ser una pràctica molt comuna que va jugar un paper fonamental, espiritualment i com a font d'alimentació. És la conclusió que s'extreu de l'anàlisi de les restes arqueològiques. En algunes cultures, l'antropofàgia era un acte d'amor i compassió, gairebé un ritual místic i simbòlic que connectava el món material amb el més enllà. En altres circumstàncies d'extrema necessitat, el canibalisme també era acceptat per una simple qüestió de supervivència, o com l'acte final de cruents enfrontaments violents. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Palmira Saladié, investigadora de l'IPHES, Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social, i directora de l'excavació de l'Abric Romaní.

Capítol 1128. Abans de la derrota a la Segona Guerra Mundial, el feixisme al Japó es va anar introduint de manera molt més gradual en la societat japonesa que no pas a Europa, però igualment implacable. A partir de la dècada del 1920, en un context de crisi econòmica, els militars van anar reclamant un protagonisme que va acabar eclipsant els partits polítics tradicionals. El cop d'estat liderat per un grup de joves capitans el 1936, conegut com l'Incident de Febrer, va ser el capítol més important en l'evolució del Japó cap al totalitarisme. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ferran de Vargas, doctor en Estudis Interculturals, expert en el Japó i professor al Departament d'Estudis Asiàtics de la Universitat d'Edimburg.

Capítol 1127. Tot i que va ser una possibilitat desconeguda per l'opinió pública i menystinguda per l'oposició democràtica, al llarg dels anys el general Franco va destinar milers de milions de pessetes a poder entrar en el club nuclear. De fet, va estar a punt de disposar d'una bomba atòmica i de provar-la al desert del Sàhara. Aquest pla va comptar amb el vistiplau dels Estats Units, que va facilitar a Espanya la tecnologia necessària, fins que els interessos geoestratègics van portar el Pentàgon a frenar les aspiracions de la dictadura franquista, impulsades per l'almirall Luis Carrero Blanco. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Santiago Vilanova, periodista i escriptor. Autor del llibre "La bomba atòmica de Franco. Els objectius militars de l'energia nuclear a Espanya", de Llibres de l'Índex.

Capítol 1.126. Després de 22 anys de relacions hostils i conflictives, el president nord-americà Richard Nixon va visitar la República Popular de la Xina entre el 21 i el 28 de febrer del 1972, en un dels cops de timó més inesperats de la Guerra Freda. Per primera vegada, un president dels Estats Units hi viatjava en l'exercici del seu càrrec. Era un gest diplomàtic que permetia plantejar un acostament entre el país més poderós de l'esfera capitalista i el més poblat del bloc comunista, i del món sencer. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Pep Martí Vallverdú, periodista i llicenciat en Història Contemporània per la UAB. Redactor de Política a Nació Digital.

Capítol 1.125. A partir de finals del segle XII i durant tota la baixa edat mitjana, Girona va ser el principal centre productor i exportador de pedra de la Corona d'Aragó, per a usos escultòrics i arquitectònics. Per la tonalitat i per la facilitat amb què es podia esculpir, es va conèixer amb el nom de marbre blau. No només va ser la matèria primera de les esglésies i masos de les comarques gironines, també es va fer servir als palaus de la Generalitat catalana i valenciana, als monestirs de Sant Cugat i Pedralbes i a bona part de la Mediterrània occidental. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Pere Freixa, doctor en Història de l'Art per la UAB i secretari de l'Institut d'Estudis Gironins. Autor del pròleg del llibre "La pedra de Girona. L'esplendor del marbre blau", de Miquel Àngel Fumanal i Jordi Sagrera.

Capítol 1124. En l'avenç per Europa, l'exèrcit napoleònic no només va conquerir territoris, sinó que també es va dedicar a saquejar els museus i monuments que s'anava trobant. Aquest autèntic espoli es va executar de manera sistemàtica al llarg de vint anys, entre el 1795 i la celebració del Congrés de Viena, el 1815, que va posar fi al somni imperialista de Napoleó Bonaparte. Durant tot aquell temps, el robatori d'obres d'art es va estendre per Bèlgica, els Països Baixos, Espanya i Portugal, entre altres països, però va afectar de manera molt especial Itàlia i Egipte. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Francisco Gracía, catedràtic de Prehistòria a la Universitat de Barcelona i director del Grup de Recerca en Arqueologia Protohistòrica.

Capítol 1123. Un dels països que va patir l'ocupació nazi de manera més primerenca i perllongada durant la Segona Guerra Mundial, un total de cinc anys, va ser Polònia. La invasió del país, l'1 de setembre del 1939, va donar inici al conflicte. A banda del menyspreu i la crueltat amb què van tractar la població, no només la jueva, sinó també la catòlica, per als alemanys el territori polonès tenia una importància estratègica. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador i Marta Simó, llicenciada en Sociologia per la Universitat Autònoma de Barcelona, especialista en identitats jueves i l'Holocaust.

Capítol 1122. Entre la fi del 1939 i la Pasqua del 1944, un miler de mares exiliades víctimes de la Guerra Civil, obligades a parir o a criar un fill amb poques esperances de supervivència, van trobar aixopluc a l'anomenada Maternitat Suïssa d'Elna. En aquest refugi assistencial de la Catalunya Nord, oficialment hi van néixer 597 nadons de vint-i-dues nacionalitats diferents. A més, també van ser acollits infants que havien nascut als camps i eren víctimes de la falta d'higiene i la malnutrició, i dones que no estaven embarassades, sinó malaltes. La responsable i màxima impulsora d'aquest servei va ser una jove professora suïssa, de 26 anys, anomenada Elisabeth Eidenbenz. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Nicolas Marty, catedràtic d'Història Contemporània a la Universitat de Perpinyà i membre del grup de recerca France Amérique Espagne, Framespa.

Capítol 1121. Durant l'Edat Moderna, entre els segles XVI i XVII, la gran majoria de municipis catalans van invertir en l'educació dels minyons, perquè era vist com un benefici per a tota la societat. En contra de certes idees preconcebudes, l'analfabetisme no estava tan estès entre les classes populars, ni tampoc a les zones rurals. L'existència d'escoles públiques era una realitat, no només a les ciutats principals, sinó també als pobles més petits, i en molts casos eren gratuïtes per a les famílies més desafavorides. La feina dels mestres de minyons que eren contractats en aquests municipis va fer possible estendre la instrucció a àmplies capes de la població. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Xevi Camprubí, doctor en Història Moderna per la Universitat de Barcelona i llicenciat en Periodisme i Comunicació Audiovisual per la UAB.

Capítol 942. Amb el final oficial de la dictadura, moltes estructures del règim franquista no es van desmantellar, sinó que van seguir plenament actives. La continuïtat dels cossos de seguretat feixistes al servei de la democràcia naixent va desembocar en tot de casos de violència policial arbitrària i excessiva que van esquitxar els anys difícils de la Transició. Sumant-hi les víctimes abatudes quan se les intentava detenir o identificar, en la repressió de manifestacions i arran de tortures, entre 1975 i 1982 hi va haver 134 morts documentades per l'acció abusiva d'agents de la Policia Armada, que a partir de 1978 va adoptar el nom de Policia Nacional, la Guàrdia Civil, la policia no uniformada i la policia municipal. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i David Ballester, doctor en Història, professor i membre del Centre d'Estudis Sobre Dictadures i Democràcies de la UAB, autor del llibre "Las otras víctimas. La violència policial durante la Transición, 1975-1982".

Capítol 915. Aristòtil i després Ptolomeu van afirmar que la Terra era el centre de l'Univers i la resta de cossos celestes, començant pel Sol, giraven al seu voltant. Copèrnic ho va desmentir a mitjans del segle XVI. I no va ser l'únic. Una de les ments més brillants de la història de la ciència, el matemàtic, astrònom i físic Galileu Galilei, es va haver d'enfrontar a dos processos davant de l'Església catòlica per la defensa vehement de l'heliocentrisme, o sigui que la Terra gira al voltant del Sol. El primer va ser un simple advertiment, i el segon, un judici que va posar a prova la seva resistència. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i Ignasi Llorente, escriptor i divulgador científic, autor de "La història de la ciència com mai te l'han explicat".

Capítol 914. Durant l'anomenada primera edat del ferro, entre l'any 800 abans de Crist i l'any 550 abans de Crist, al nord-est de la península Ibèrica es van succeir un seguit de processos molt importants en un lapse relativament curt de temps, com a mínim curt en termes prehistòrics. Els pobles assentats en aquestes terres van ser els primers de treballar el ferro, i també els primers de tractar amb uns comerciants arribats de l'altra banda de la Mediterrània, els fenicis. Els canvis experimentats en aquesta etapa s'han rastrejat en diversos jaciments arqueològics de l'Ebre, del Sénia i del Baix Aragó. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i David Garcia i Rubert, arqueòleg, doctor en Història per la Universitat de Barcelona, professor agregat de la Secció de Prehistòria i Arqueologia de la UB.

Capítol 867. Un dels nobles més importants al servei de Felip II va ser un català, que va ascendir posicions a la Cort gràcies a l'activitat diplomàtica, però especialment gràcies a les habilitats militars. El seu nom era Lluís de Requesens, i pertanyia a una nissaga distingida que estava assolint el cim a la segona meitat del segle XVI. Per a aquesta família noble, els fets d'armes van ser una via de promoció. Requesens va participar en la guerra contra els moriscos a Las Alpujarras i a la victòria sobre la flota turca a la batalla de Lepant, i va acabar sent nomenat governador de Flandes el 1573, en un període especialment convuls. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Víctor Jurado Riba, doctor en Història Moderna per la Universitat de Barcelona amb la tesi "Clientelisme, milícia i govern: Lluís de Requesens i la noblesa catalana al servei de Felip II, 1568-1576" // "No s'hi enterra cap traïdor", "La veritable història de Marco Polo".

Capítol 866. A finals del segle XVIII, l'anhel de llibertat de molts éssers humans es va concretar en un moviment social fruit d'una teoria política que va agafar encara més volada al llarg del segle XIX, al voltant de les idees socialistes i llibertàries. La intenció final era abolir l'estat i rebutjar qualsevol estructura social autoritària. En una societat en ple procés d'industrialització i amb una classe obrera cada vegada més nombrosa, com era la dels Països Catalans, l'anarquisme va quallar amb força i va esdevenir un tret distintiu. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Martí Font, doctor en Filologia Catalana, periodista i professor, coautor del llibre "Breu història de l'anarquisme als Països Catalans".

Capítol 863. La presència de les dones en la història de la ràdio a Catalunya ha estat cabdal per al seu desenvolupament, però sovint no ha tingut el relleu que li corresponia. La tasca d'aquestes professionals, locutores, productores o guionistes, es va veure afectada al llarg dels quaranta anys de franquisme, en un moment marcat per la repressió i la censura. En un context repressiu i de desaparició del català de la graella, la presència de les veus femenines a les ones catalanes es va reduir considerablement respecte a l'etapa republicana. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador i Elvira Altés, llicenciada en Història i Antropologia, investigadora en comunicació i gènere, fundadora de l'Associació de Dones Periodistes de Catalunya i autora del llibre "Dones a les ones. La història de la ràdio a Catalunya en la veu de les dones".

Capítol 862. Al segle XVI, la política catalana va estar marcada pels conflictes que tensaven les relacions de poder entre les institucions que representaven el poder reial i les més properes a la terra, en especial la Diputació del General. El desplegament de la Diputació era vist amb recel per la monarquia, a mesura que s'hi veien representats els nous grups socials. Aquests enfrontaments van tenir un capítol especialment important el 1591, amb l'intent de detenció del diputat militar Joan Granollacs per part de les autoritats reials i la repressió posterior exercida contra els seus partidaris. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Miquel Pérez Latre, doctor en Història per la Universitat Pompeu Fabra i arxiver de l'Arxiu Nacional de Catalunya, autor del llibre "Entre el rei i la terra. El poder polític a Catalunya al segle XVI".

Capítol 861. Les històries amb un element fantàstic o mitològic han suposat una de les branques més fecundes de la literatura i de qualsevol altra forma de narrativa. És a partir del segle XIX que neixen aquelles obres en què l'element fantàstic s'acompanya d'alguna especulació de tipus científic, encara que sigui poc demostrable o directament imaginària. Més endavant, la narrativa d'especulació científica es convertirà en habitual. L'anomenada ciència-ficció és, a hores d'ara, un dels gèneres literaris més populars arreu del món. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i Eloi Puig, president de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia i responsable de la pàgina web de ressenyes de literatura fantàstica "La biblioteca del Kraken".

Capítol 860. El 15 de març de l'any 44 abans de Crist, el dia dels idus segons el calendari romà, el Senat va ser testimoni d'un dels magnicidis més famosos de la història. Juli Cèsar, víctima d'una conspiració, va ser encerclat per un grup de 60 senadors i va caure mort després de rebre 23 punyalades. Per als conjurats era un tirà que calia eliminar davant del risc que volgués proclamar-se rei; per altres representants del poble era el líder que necessitava la República, i va ser eliminat per la classe aristocràtica per evitar que dugués a terme el seu un programa de profundes reformes polítiques. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i Joaquín Ruiz de Arbulo, catedràtic d'Arqueologia de Grècia i Roma de la Universitat Rovira i Virgili i investigador de l'ICAC, Institut Català d'Arqueologia Clàssica.

Capítol 849. Malgrat les ombres i els escàndols que la van distingir, la presidència de François Mitterrand continua sent una de les etapes clau en la història moderna de França, i una de les més llargues. Va presidir el país durant catorze anys, entre el 1981 i el 1995, després de refundar el moviment socialista. El primer president socialista de la Cinquena República va exercir el càrrec com si fos una monarquia, i va convertir la seva vida en una qüestió d'estat. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Pep Martí i Vallverdú, periodista i llicenciat en Història Contemporània per la UAB. Redactor de política a Nació Digital.

Capítol 847. L'1 de novembre del 1755 un gran terratrèmol de proporcions catastròfiques va sacsejar la península Ibèrica i el nord-oest d'Àfrica. El tsunami que va generar va afectar les costes de Portugal, Espanya i el Marroc i va arribar fins a l'altra banda de l'Atlàntic. Les rèpliques del sisme es van anar produint al llarg dels deu anys següents. Només en els primers sis mesos se'n van registrar 250. És fàcil imaginar l'impacte social i científic, fins i tot filosòfic i religiós, que un fenomen com aquest va tenir en l'Europa del segle XVIII. Aquest episodi brutal de la relació de l'home amb la natura és conegut com el terratrèmol de Lisboa. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Josep Batlló, membre de la Unitat de Sismologia de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya i soci de l'Associació Catalana de Meteorologia.

Capítol 845. En una societat basada en l'agricultura i la ramaderia com la Roma antiga, en què les mesures higièniques eren més aviat discretes, no és gaire difícil imaginar que les pandèmies eren d'allò més habituals. Una de les més traumàtiques, que possiblement va ser un dels molts factors que explica la crisi de l'Alt Imperi i va contribuir a acabar amb el model urbanístic d'aquell moment, és l'anomenada plaga Antonina, del segle II després de Crist, que es va manifestar en diferents onades entre l'any 165 i l'any 189. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Oriol Olesti, professor titular d'Història Antiga de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Capítol 843. Els dos segles de domini colonial sobre la Guinea Espanyola, que va obtenir la independència el 1968 i va passar a ser Guinea Equatorial, no es podrien entendre sense la participació decisiva de catalans en dos fronts diferents, l'econòmic i el religiós. D'una banda, els empresaris catalans van ser pioners a l'hora de comerciar amb el cacau o el cafè a través de les plantacions i les diverses factories; de l'altra, entre els missioners claretians, que s'hi van establir per evangelitzar la població i contrarestar la influència protestant anglòfona, hi havia també molta presència catalana. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Sant, doctor en Història per la UPF i professor de Ciències Socials, coautor del llibre "El petit imperi. Catalans en la colonització de la Guinea espanyola".

Capítol 820. A finals del 1942, la marxa de la Segona Guerra Mundial al continent europeu preocupava especialment la Unió Soviètica, assetjada per les forces alemanyes. Per alleugerir la pressió, els soviètics van demanar als aliats que obrissin un nou front. D'entre totes les opcions previstes, nord-americans i britànics es van decidir per estendre la guerra pel Mediterrani i assaltar el nord de l'Àfrica sota domini colonial francès. És el que es va conèixer com a Operació Torch, una operació clau des del punt de vista estratègic, que es va iniciar la matinada del 8 de novembre del 1942. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Joan Villarroya, catedràtic d'Història Contemporània de la UB.

Capítol 808. Josep Pla és una figura central de la cultura catalana del segle XX. Conscient com pocs autors de la necessitat de modelar la pròpia imatge, i al mateix temps cobrir-la de les ombres necessàries, el mateix Pla es va encarregar d'anar reelaborant la seva biografia en el marc d'una obra que va qualificar de "fulls d'un dietari íntim". Pla va esdevenir, ja en vida, una figura mítica i, al mateix temps, polèmica, estimat i odiat al mateix temps per mig país. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i Maria Josepa Gallofré, professora de Literatura Catalana Contemporània a la UAB. Autora del capítol de Josep Pla a "Vides catalanes que han fet història".

Capítol 850. Els fenicis van arribar a ser una potència comercial del món antic, que entre mitjans del segle IX i tot el segle VIII abans de Crist es va expandir per la Mediterrània i va aprofitar les xarxes dels diferents grups locals amb què contactava. Les naus que partien de la costa de Síria i l'actual Líban van fer possible un intercanvi econòmic i cultural mai vist fins a aleshores entre els pobles orientals i els occidentals. En el pas per la península Ibèrica, els fenicis també van implicar les societats indígenes en tot un seguit de transformacions econòmiques, socials i culturals. Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Xavier López Cachero, catedràtic de Prehistòria de la Universitat de Barcelona.

Capítol 838. El govern bolxevic sorgit de la revolució russa l'octubre del 1917 estava convençut que aquell era l'inici d'una revolució obrera mundial que s'estendria per la resta d'Europa, començant per Alemanya. No comptava amb l'esclat d'una guerra civil dins de les fronteres de l'antic imperi rus. L'inici d'aquesta guerra va forçar als bolxevics a crear del no res un exèrcit, l'Exèrcit Roig, que es pogués enfrontar a l'Exèrcit Blanc, format per la unió de militars tsaristes, sectors promonàrquics de l'Església ortodoxa, la major part de la facció socialista contrària a la revolució bolxevic, els anomenats menxevics, així com partidaris de les formacions liberals i altres grups. Era l'inici d'una cruenta guerra civil entre blancs i rojos que s'allargaria fins al 1923 i que s'estendria fins i tot per l'Àsia central i la part més oriental de la Rússia asiàtica. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i amb Josep Puigsech, professor d'Història Contemporània de la UAB.

Capítol 832. La primavera del 1989, l'escenari de la guerra freda experimentava transformacions decisives, sobretot al bloc comunista. Esperonats per les reformes anunciades a la Unió Soviètica, els universitaris xinesos van voler aspirar al mateix i van ocupar la plaça de Tiananmen, al centre de Pequín. Entre el 15 d'abril i el 4 de juny d'aquell any milions de persones es van sentir protagonistes d'una revolta històrica que es va acabar sobtadament quan l'exèrcit va entrar a la plaça per esclafar les demandes de canvi i llibertat. La revolta es va acabar convertint en una massacre que va obrir una nova etapa de repressió. En parlem amb l'hitoriador Josep M. Solé i Sabaté i amb Vicent Partal, director de Vilaweb. Va ser enviat especial a la Xina per TVE per cobrir la cimera russo-xinesa a Pequín, coincidint amb els fets de Tiananmen.

Capítol 831. A finals del segle XIX, algunes peces de vestir havien adquirit la categoria d'objectes de consum que tenien a veure amb l'estatus social. A mesura que els processos industrials van permetre augmentar la producció i reduir els preus, l'interès per la roba des d'un punt de vista estètic també va anar creixent, no només entre les classes altes, sinó també entre les noves classes assalariades. Unes i altres van acabar coincidint en els primers grans magatzems, símbol d'una societat i una manera d'entendre la moda en plena transformació. En parlem amb l'historiador Josep M. Solé i Sabaté, i Laura Casal-Valls, llicenciada en Història de l'Art per la UB. Autora del llibre "Del treball anònim a l'etiqueta. Modistes i context social a la Catalunya del s. XIX".

Capítol 830. El dissabte 13 de febrer del 1808, una divisió de 15.000 soldats francesos, italians i napolitans al servei de Napoleó va entrar a Barcelona pel Portal Nou. Se suposava que era un aturada en el camí cap a Cadis que només havia de durar tres dies, però s'hi van acabar estant sis anys. L'ocupació francesa de la capital catalana, la més prolongada a tota la Península durant la Guerra del Francès, va ser una etapa d'introducció d'algunes reformes pròpies de la Il·lustració, però sobretot d'execucions sumaríssimes, repressió política, persecució de l'Església i espoli econòmic. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Jesús Conte, llicenciat en Ciències de la Informació i escriptor, autor del llibre "Barcelona sota la bota de Napoleó. Repressió i vida quotidiana quan érem part de l'imperi francès".

Capítol 852. Durant la segona meitat del segle XVIII, en un moment en què a Galícia alguns emigraven al continent americà a buscar fortuna, es començava a detectar el moviment de catalans que s'instal·laven a la costa gallega per mirar de fer negoci amb la pesca de la sardina. A la costa mediterrània la sardina escassejava, i això va moure alguns empresaris a traslladar la seva activitat. El desenvolupament de la indústria de les conserves té a veure amb aquesta presència catalana a la Galícia del XVIII i del XIX. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Borja Antela, doctor en Història de Grècia i professor d'Història Antiga de la Universitat Autònoma de Barcelona... i gallec universal.

Capítol 851. De tots els tipus d'aliments disponibles en la Catalunya moderna, un dels que presenta un caràcter més peculiar i diferenciat són els dolços, o tal com eren anomenats sovint aleshores, les confitures. En aquells anys es va establir a Barcelona un poderós gremi de confiters, del qual ens han arribat força receptaris manuscrits. Decidits a preservar els privilegis, els adroguers confiters van protagonitzar nombrosos plets judicials que els van enfrontar a altres professionals amb els quals compartien matèries primeres i tècniques de treballs, com ara apotecaris, flequers i xocolaters. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Marta Manzanares, doctora en Història per la UB i becària Marie Curie a la Universitat de Cambridge, autora de "Dolços i confiters a la Catalunya moderna".

Capítol 833. Un dels setges més importants de la història militar de l'edat moderna és el que va tenir lloc entre maig i octubre de 1565, quan l'Imperi Otomà va envair l'illa de Malta, controlada en aquell moment pels cavallers de l'orde de Sant Joan. Va ser un dels actes més destacats de la pugna entre turcs i hispànics pel control estratègic del Mediterrani, just en la cruïlla entre Orient i Occident. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Arnau Cecchini, estudiant d'Història de la Universitat de Barcelona especialitzat en temes otomans.

Capítol 801. A l'Atenes del segle IV abans de Crist, un home es va proposar canviar el món amb la paraula. Molt més que un orador, va ser un filòsof i un polític, un home d'estat preocupat per la possibilitat que les polis hel·lèniques, i amb elles els seus ciutadans, perdessin autonomia i independència. Per tal de dominar la retòrica i poder aixecar la veu en públic, va haver de superar tota mena d'obstacles personals. Sens dubte, per la seva obstinació i el seu enginy, la figura de Demòstenes té un relleu excepcional. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Borja Antela, doctor en Història de Grècia i professor d'Història Antiga de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Capítol 821. La situació de la dona al món romà no era gaire diferent de la que ha viscut sistemàticament en altres cultures i altres èpoques. La dona romana era a la vegada objecte de desig, un desig no sempre lícit, i del menysteniment, perquè ja aleshores es tenia per un ésser considerat més feble. Fins i tot la paraula "virtut" prové del mot llatí "vir", que significa "home". Davant d'aquesta imatge tan injustament negativa de la dona, aquesta quedava exclosa de la vida cívica. Tant era que fos matrona, prostituta o esclava; la seva desigualtat era evident. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Isabel Rodà, doctora en Filosofia i Lletres, membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, catedràtica d'Arqueologia de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Capítol 817. A mitjans del segle XIV, el Consell de Cent de Barcelona va fer aixecar un edifici que s'havia de convertir en l'epicentre de l'activitat comercial i industrial d'una ciutat abocada al mar. De fet, aquesta construcció se situava ben a prop de la línia de costa, separada de la Muralla de Mar per un carrer ben estret. Al llarg de la història, la Casa de la Llotja, que aquest és el seu nom, ha estat testimoni de molts esdeveniments rellevants. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Marc Pons, llicenciat en Humanitats i Màster en Gestió Cultural per la UOC.

Capítol 807. "Quousque tandem abutere, Catilina, patientia nostra?" 'Fins quan abusaràs, Catilina, de la nostra paciència?' Aquesta famosa frase de Ciceró es refereix a una de les conspiracions polítiques i militars més sonades de la història de Roma, la que va tenir lloc l'any 63 abans de Crist, encapçalada pel senador Luci Sergi Catilina. Catilina pretenia, segons sembla, arribar al poder de la República i provocar un bany de sang que l'afermés com a dictador. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Oriol Olesti, professor titular d'Història Antiga de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Capítol 1120. En uns anys del segle XIX en què la societat maldava per superar les estructures anquilosades de l'Antic Règim, a Catalunya va sorgir un activista cultural i polític de primer ordre, un músic i poeta amb una obra que va arribar a les capes més diverses de la població. La tasca de Josep Anselm Clavé com a organitzador de societats corals i festivals de música va ser fonamental, però en paral·lel es va implicar en diverses insurreccions que pretenien assolir una societat més igualitària. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Anna Costal i Fornells, doctora en Història de l'Art i Musicologia per la UAB, musicòloga i professora a l'Escola Superior de Música de Catalunya.

Capítol 1119. Un dels capítols importants de la Revolució Industrial a Catalunya, gairebé a les acaballes d'aquest llarg procés de transformació, va ser l'inici de la mineria de sal potàssica a Cardona. Fa cent anys, pels volts del 1924, Catalunya va esdevenir un dels principals productors mundials d'un mineral utilitzat per fer explosius i fertilitzants, i les mines de Cardona no van trigar a ser unes de les més avançades del món. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Andreu Galera, director de l'Arxiu Històric de Cardona, doctor en Història Medieval per la UB, premiat per la Societat Espanyola per a la Defensa del Patrimoni Geològic i Miner, autor del llibre "L'enginyer Emili Viader i el descobriment de la conca potàssica catalana", de Pagès Editors.

Capítol 1118. Josep Dencàs i Puigdollers va ser un dels polítics més importants de la Catalunya autònoma republicana, i també un dels més calumniats pels rivals... i per alguns companys de files. Va ser conseller de Sanitat i Assistència Social de la Generalitat restablerta, i posteriorment conseller de Governació, un càrrec des del qual va impulsar l'aixecament del 6 d'octubre del 1934, amb uns objectius força diferents dels que tenia el president Companys. Tot i que no era l'únic responsable del fracàs d'aquell cop precipitat i mal calculat, Dencàs es va convertir en el boc expiatori, sotmès a una intensa campanya de desprestigi. Aquestes acusacions se sumen a les que van voler assenyalar la suposada connivència amb el govern feixista italià. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Fermí Rubiralta i Casas, historiador i doctor en Ciència Política per la Universitat del País Basc. Coautor del llibre "Josep Dencàs i Puigdollers. El conseller maleït", d'Editorial Base.

Capítol 1117. Entre les moltes famílies catalanes que van emprendre l'aventura d'ultramar al llarg del segle XIX, buscant fer fortuna en terres americanes, en destaca una que, des de Sitges, va fer arrels a Santiago de Cuba i va aconseguir crear el que acabaria sent una multinacional d'èxit. Van ser necessaris els esforços i les maniobres de diverses generacions, ja que l'entesa no va ser sempre fàcil amb les autoritats espanyoles i amb les cubanes, per fer triomfar la marca de rom fundada per Facundo Bacardí el 1862. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Héctor Oliva, periodista, professor i guia de viatges, doctor en Dret Polític i autor del llibre "Quan el Català sortia a la mar. La vida desmesurada de sis catalans a ultramar", d'Editorial Base.

Capítol 1116. El 8 de juliol del 1994 va marcar una fita històrica en l'estudi de l'evolució humana. Els treballs d'excavació al jaciment arqueològic i paleontològic de la serra d'Atapuerca van permetre descobrir dues dents a la part alta de la Gran Dolina. Aquests fòssils humans tenien uns 800.000 anys d'antiguitat i posaven en qüestió les teories sobre una colonització tardana del continent europeu. Era la primera prova d'una nova espècie del gènere humà que ha trigat més de 25 anys a ser acceptada per tota la comunitat científica: l'Homo antecessor. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Eudald Carbonell, catedràtic de Prehistòria a la URV, investigador de l'Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social, IPHES, i codirector del projecte d'investigació del jaciment d'Atapuerca. Coautor del llibre "Homo antecessor. El nacimiento de una especie".

Capítol 1115. El desembre del 1885, un seguit de crims executats per encàrrec de l'home més poderós de l'actual comarca de la Terra Alta va posar de manifest la diferència abismal del tracte judicial a rics i pobres. L'advocat Tomàs Valls i Vaquer, diputat provincial amb aspiracions d'arribar al Congrés de Madrid en representació del partit judicial de Gandesa, va fer assassinar la dona i, uns dies més tard, alguns dels que havien participat en el crim i havien amenaçat de parlar. Mentre que Valls va poder fugir, la resta d'implicats, i fins i tot algun innocent, van acabar sent jutjats de la manera més dura. Els crims de Gandesa del 1885 són l'expressió d'un dels fenòmens que patia el camp català al segle XIX: els abusos del caciquisme. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep Gironès, activista social, sindical i cultural, autor del llibre "Justícia de garrot. Els crims de Gandesa de 1885", publicat per Varia Editio.

Capítol 1114. La creació del català com una llengua estàndard, vàlida per a la creació literària i per a tots els altres àmbits que li donen caràcter d'oficialitat, va ser l'obra col·lectiva d'un grapat d'intel·lectuals i artistes. Sense ser conscients de la rellevància de la tasca, aquesta colla de lletraferits, sovint embrancats en batalles apassionades al voltant de l'ús d'una lletra o una altra, van salvar el català d'acabar convertit en una llengua mancada de prestigi, o fins i tot de desaparèixer. Des de l'establiment dels primers Jocs Florals moderns, el 1859, fins a la tasca d'ordenació filològica de Pompeu Fabra, el català va viure un procés de recuperació únic, sense comparació possible amb altres llengües sense Estat. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Alfred Bosch, novel·lista, assagista, professor universitari i polític. Autor del llibre "Obriu pas! L'epopeia dels que van salvar el català... a pesar d'ells mateixos", editat per Columna.

Capítol 1113. Tot i que la seva aparença d'home prim i fràgil no ho suggeria, el missioner i bisbe català Pere Casaldàliga va ser un líder revolucionari de l'Amèrica Llatina, defensor de l'anomenada Teologia de l'Alliberament. Al llarg de més de cinquanta anys va viure al cor del Brasil, molt implicat en la lluita dels camperols i els peons de l'Amazònia en defensa dels drets que els volien arrabassar els terratinents, també coneguts com a tubaroes, o taurons. Casaldàliga va entendre que en aquesta guerra per la terra no es podia ser neutral, i va acabar suposant una amenaça tant per als latifundistes com per a una part de la jerarquia eclesiàstica. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Francesc Escribano, periodista, director de TV3 del 2004 al 2008 i director de Minoria Absoluta, ha escrit la biografia de Casaldàliga, "Descalç sobre la terra vermella", i un retrat del Brasil actual, "La terra i les cendres", tots dos d'Edicions 62.

Capítol 1112. Des que els primers models de bicicleta es van començar a comercialitzar, entre els anys seixanta i setanta del segle XIX, aquest nou vehicle va ser vist com un mitjà de transport assequible, però també va quedar associat a la pràctica de l'esport. A França, el país on va arrelar amb més força, els primers clubs ciclistes i alguns diaris esportius van començar a organitzar competicions. El 1903 es disputava per primera vegada la gran prova ciclista per etapes, que va servir de model i referent de totes les altres: el Tour. Però a més de les motivacions esportives òbvies, el naixement del Tour va anar lligat a l'anomenat afer Dreyfus. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador i Ramon Usall, llicenciat en Sociologia per la UAB i doctor en Història per la Universitat de Lleida, autor del llibre "Un segle costa amunt", de Manifest Llibres.

Capítol. Entre el 1850 i el 1864, els governants de la dinastia Qing es van enfrontar al desafiament més gran de la Xina del segle XIX, un dels conflictes més sagnants de la història: la Revolució Taiping. Aquesta guerra civil interna va ser més greu que les agressions de l'imperialisme europeu al llarg d'aquells mateixos anys. Es tractava d'una croada religiosa liderada per Hong Xiuquan, autoproclamat fill de Déu i germà petit de Jesucrist, que identificava els governants manxús de l'època amb els dimonis que calia erradicar del món, una suposada missió divina que es va allargar durant quinze anys, que va controlar part del territori i va amenaçar el poder de Pequín. La revolta va provocar entre 20 i 30 milions de morts, segons les fonts. Paradoxalment, en xinès tradicional Taiping significa "gran pau"... En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i David Martínez-Robles, historiador, professor de la UOC, especialitzat en història moderna i contemporània de l'Àsia Oriental.

La policia és una institució central en qualsevol estat, tant en democràcia com en dictadura. En el cas espanyol, el final del franquisme no va anar acompanyat d'una depuració dels cossos policials existents. Els equilibris polítics de la Transició van portar a mantenir en el càrrec els responsables policials de la dictadura, que van continuar apostant per vies repressores per contenir l'oposició democràtica als carrers i a les comissaries. Tot i que el desembre del 1978 es va aprovar una nova llei policial, els canvis més rellevants van tenir a veure amb la denominació, de Policia Armada a Policia Nacional, i el color dels uniformes, del gris al marró, que vuit anys després seria substituït pel blau. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i David Ballester, doctor en Història Contemporània per la UAB i autor del llibre "Una historia de la policia española. De los grises y Conesa a los azules y Villarejo", de Pasado & Presente Editor.

Capítol 1109. En una època en què la tensió política i social convivia amb l'esperança de canvi i de superació de la foscor del franquisme, la música va ser un instrument de lluita i de catarsi col·lectiva. Entre l'octubre del 1975, un mes abans de la mort agònica del dictador, i el febrer del 1976, en ple inici vacil·lant de la Transició, tres dels artistes més destacats de la Nova Cançó van omplir el Palau dels Esports de Barcelona amb melodies combatives i crits de llibertat. Amb molt pocs mesos de diferència, Raimon, Lluís Llach i Quico Pi de la Serra van ser els oficiants d'uns recitals d'una importància històrica i simbòlica que anava més enllà del seu talent artístic. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joaquim Vilarnau, periodista expert en temes musicals, autor del llibre "Trencant el silenci. Els recitals de la Transició", editat per Mina.

Capítol 1108. Els pagesos anomenats de remença eren persones que pertanyien a una senyoria feudal durant l'edat mitjana, i per tant no eren lliures jurídicament. Només podien marxar del mas on estaven treballant si pagaven la llibertat al senyor, que s'hi podia negar o bé exigir un preu exagerat. I, si aconseguien la llibertat, perdien el mas i les terres que hi anaven associades. Aquesta situació generava un focus de tensió social evident, que va esclatar en diversos moments al llarg del segle XIV i XV arreu d'Europa. A Catalunya, el 1484, vint anys després d'una primera revolta armada contra els senyors feudals, es va iniciar una segona guerra remença, més minoritària, però més violenta. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Rosa Lluch, professora d'Història Medieval de la Universitat de Barcelona.

Capítol 1.107. El mapa d'un territori no és només una representació en dues dimensions d'un espai tridimensional. Al llarg de la història, els mapes d'un territori han explicat tant el mateix territori com la visió política d'aquells que han patrocinat els mapes. La representació del territori de Catalunya a través dels mapes és una bona prova que darrere de la cartografia no només hi ha ciència, també hi ha molta política. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Carme Montaner, doctora en Geografia per la Universitat de Barcelona, acabada de jubilar com a cap de la Cartoteca de Catalunya de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, i forma part del Grup d'Estudis de la Història de la Cartografia.

Capítol 1106. Entre 1963 i 1975, el Sultanat d'Oman va ser l'escenari d'un dels conflictes més oblidats de la Guerra Freda, tot i que per raons geoestratègiques va ser tant o més important que la guerra del Vietnam. Les forces armades del sultà, assessorades de ben a prop pels britànics, van enfrontar-se a una guerrilla separatista que va anar evolucionant cap a posicions marxistes. Es coneix com la guerra d'Oman, o també la guerra de Dhofar, el nom de la província muntanyosa del sud del territori on tenia la base aquesta guerrilla. En un context de postguerra, va ser un dels pocs casos en què una potència occidental va aconseguir dirigir amb èxit la contrainsurgència en un país de l'Orient Pròxim, encara que fos des de l'ombra. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Llaonart, arabista i periodista. Ha viscut 8 anys al Pròxim Orient, sis com a corresponsal. Autor del llibre "Per entendre l'Iraq" i del blog "Interpretant el món àrab i l'islam".

Capítol 1105. Joan Salvat-Papasseit ha estat un dels poetes més importants del segle XX. El poeta va tenir una vida breu i intensa, i va abanderar l'activisme revolucionari propi d'un intel·lectual proletari, compromès amb la classe treballadora, situat entre el socialisme i l'anarquisme. Gradualment va passar a conrear una poesia radical i avantguardista. La seva vida és un reflex dels inicis d'un segle especialment turbulent. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ferran Aisa, historiador, poeta i periodista cultural. Coautor, amb Mei Vidal, de la biografia "Joan Salvat-Papasseit. 1894-1924", d'Editorial Base, i de l'edició de "L'incendiari de mots. Cartes inèdites, articles i poemes esparsos".

Capítol 1.104. Els romans van dur la idea de ciutat fins a un extrem com no havia fet mai cap altra civilització fins al moment. Algunes van ser construïdes sense una planificació prèvia, com pot ser la mateixa Roma, tot i que després agruparien cada zona en funció de l'ús que li donarien i de les classes socials a les quals pertanyien els seus habitants. Amb tot, descobrir com els romans planificaven les ciutats és una tasca complexa donat que només existeix una única font documental que explica el seu urbanisme. Va ser escrita per Vitruvi, un arquitecte que va servir a les ordres de Juli Cèsar i que el va acompanyar en les campanyes militars. Aquests viatges li servirien per aprendre aspectes clau de construcció i els materials que utilitzaven les diferents cultures que coneixia. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Marisol Madrid, professora d'Arqueologia de la UB i vicedegana de qualitat i innovació docent de la Facultat de Geografia i Història.

Capítol 1103. Juan Fernández Manrique de Lara, tercer marquès d'Aguilar del Campo, Gran d'Espanya i cinquè comte d'Avellaneda era, el 1546, el virrei de Catalunya en representació de l'emperador Carles. Era un home que semblava gaudir de la confiança de l'emperador, que, pocs anys abans, havia participat en l'atac imperial a Tunísia. L'inquisidor general de Catalunya va rebre aquell agost una carta anònima que denunciava una conspiració per assassinar el virrei, un projecte de magnicidi que no s'havia vist a la Catalunya dels Àustries. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Àngel Casals, catedràtic del Departament d'Història Moderna de la Universitat de Barcelona.

Capítol 1102. Durant la Segona Guerra Mundial, la possibilitat d'utilitzar l'energia atòmica en aplicacions militars per assolir la victòria va ser considerada i estudiada pels dos bàndols. Malgrat que la fissió nuclear havia estat descoberta a Alemanya, el programa nuclear esperonat pel règim nazi, l'anomenat Projecte Urani, també conegut com Uranverein o "Club de l'Urani", mai no va arribar a obtenir els resultats del Projecte Manhattan. Els aliats creien que els alemanys estaven invertint molt de temps i esforços a aconseguir una bomba atòmica, i el recel mutu va fer avançar els projectes d'investigació respectius. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Xavier Roqué, catedràtic d'Història de la Ciència a la UAB i membre de la Secció de Ciències i Tecnologia de l'Institut d'Estudis Catalans.

Programa 1101. L'any 1353, el bisbe de Girona, Berenguer de Cruïlles, futur primer cap de la Generalitat, va presidir un judici per intent d'assassinat a la seva diòcesi. El prior del monestir de Sant Miquel de Cruïlles havia estat enverinat i apunyalat, encara que havia sobreviscut. El possible autor era un altre monjo que aviat es va veure que només era un dels conspiradors dins del monestir contra la vida del prior. El judici va revelar aspectes molt foscos de la vida del monestir, un món tancat on el sexe i l'ambició havien estat el motor de l'intent d'homicidi. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Sergi Rexach Camps, historiador medieval, autor d'"Els monjos del monestir de Sant Miquel de Cruïlles i la justícia: crònica d'un assassinat fallit (1353)", publicat per Edicions de l'Abadia de Montserrat el 2022.

Capítol 1100. Al llarg de la història, des de l'Egipte faraònic fins a les justes i banquets medievals, diverses societats van connectar el teatre i la música, en drames de tipus cerimonial o religiós. Però va ser durant el Renaixement, al llarg del segle XVI, que una nova forma artística i musical començava a prendre forma, amb espectacles que combinaven argument, cant, paraula, dansa i música. A les corts de Florència i de Màntua estaven germinant les condicions que farien possible el naixement de l'òpera. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Marc Heillbron, llicenciat en Història de l'Art per la UB i doctor per la Universitat de Bolonya. Professor d'Història General de la Música i Història de l'Òpera a l'ESMUC.

Capítol 1099. El febrer del 1919, Barcelona va viure la vaga més llarga i més dura de les que s'havien registrat fins a aquell moment a l'Estat espanyol. Els treballadors de Riegos y Fuerza del Ebro, la més important de les tres companyies que subministraven llum i electricitat a la ciutat, van iniciar una protesta per l'acomiadament de vuit treballadors. Aquesta empresa era una filial de la Barcelona, Traction Light and Power Company Limited, coneguda popularment com La Canadenca. La vaga de la Canadenca va ser un pols entre la patronal i el sindicat amb més pes a la Catalunya de l'època, la CNT, que va tenir conseqüències importants en diversos fronts. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Teresa Abelló, doctora en Geografia i Història i professora titular a la Universitat de Barcelona, especialitzada en moviments obrers. És l'autora del llibre "La vaga de La Canadenca. 21 de febrer de 1919", de la col·lecció "Dies que han fet Catalunya".

Capítol 1098. El matí del dissabte 2 de març del 1974, el franquisme va executar al garrot vil el jove anarquista Salvador Puig Antich, acusat de la mort del policia Francisco Anguas. Era la culminació d'un procés inusualment ràpid, durant el qual la justícia militar havia manipulat el sumari per fer-hi encaixar una versió interessada dels fets. Es tractava de fer passar la mort del policia com un assassinat terrorista, executat amb premeditació i a boca de canó, ocultant les circumstàncies reals del que va ser un tiroteig confús durant la detenció de Puig Antich i l'intent d'escapar. Ja en democràcia, els diversos intents per reobrir el procés han estat denegats. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Panyella, periodista, autor del llibre "Salvador Puig Antich, cas obert. La revisió definitiva del procés", d'Angle Editorial.

Capítol 1097. La invenció del telescopi, a principis del segle XVII, va suposar un avenç gegant per a les persones interessades a observar el firmament. Tot i així, uns anys abans de la seva existència, alguns estudiosos ja havien aconseguit afinar molt les observacions i van fer avançar l'astronomia de manera considerable. Un d'aquests personatges cabdals va ser el danès Tycho Brahe, que va desenvolupar instruments especialment precisos i va mantenir una col·laboració tensa però fèrtil amb un altre astrònom molt destacat, l'alemany Johannes Kepler. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ignasi Llorente, escriptor i divulgador científic, autor de "100 protagonistes de la història de la ciència" i "La història de la ciència com mai te l'han explicat".

Capítol 1096. El 1943, un cop finalitzada la campanya del nord d'Àfrica, els aliats es van proposar envair Itàlia. Tot i això, als Estats Units molts pensaven que el Mediterrani era un escenari perifèric de la Segona Guerra Mundial i que actuar-hi era malversar el temps i els efectius, una distracció del gran objectiu, la invasió del centre d'Europa. En canvi, la Gran Bretanya tenia especial interès a aclarir la situació al sud del continent. La campanya italiana per alliberar el país del feixisme es va iniciar l'estiu del 1943 i es va prolongar fins al final de la guerra. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joan Villarroya, catedràtic d'Història Contemporània per la Universitat de Barcelona.

Capítol 1095. Durant el franquisme, quan la cultura i la llengua catalanes estaven prohibides i perseguides en el seu territori natural, les aportacions produïdes des de l'exili van permetre mantenir la resistència i el catalanisme militant. En el cas de les revistes, les que es publicaven a l'exterior eren les úniques que podien manifestar-se lliurement. Van ser més de tres-centes capçaleres, entre revistes i butlletins, publicades en una vintena de països diferents. Eren els únics mitjans autòctons que es van poder expressar en català i on es va poder manifestar el pluralisme ideològic existent. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Enric Pujol i Casademont, historiador, professor a la Universitat Autònoma i membre de l'Institut d'Estudis Catalans.

Capítol 1094. El 28 de febrer del 1939, les autoritats franceses van decidir obrir un nou camp de concentració a Agde amb la intenció de descongestionar els camps de refugiats al sud de França, en concret a les platges del Rosselló. Estava previst que en aquest nou camp s'hi traslladessin fins a 25.000 refugiats republicans que havien arribat fugint de la desfeta de la Guerra Civil Espanyola. A diferència d'altres camps francesos, el d'Agde va viure un procés d'identificació molt estret amb el col·lectiu català a l'exili. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté i Laia Arañó Vega, doctora en Història Moderna i Contemporània per la UAB, membre del Grup de Recerca sobre Dictadures i Democràcies de la UAB i autora del llibre "El camp dels catalans. Agde en el sistema concentracionari francès, 1939-1940".

Capítol 1093. En esclatar la Guerra Civil, la Generalitat va confiscar el monestir de Montserrat per tal de protegir-lo dels saquejos i incendis a què es veien exposats altres edificis religiosos. L'abril de 1938, el recinte va esdevenir un hospital militar de l'Exèrcit de l'Est, pensat per a la ràpida recuperació dels soldats ferits i la seva tornada al front. Durant la guerra, a Montserrat s'hi van arribar a imprimir llibres, i això va convertir un dels episodis històrics més difícils del monestir en un moment d'especial creativitat pel que fa a la creació i la difusió de cultura. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Àngels Rius i Bou, llicenciada en Història de l'Art, diplomada en Biblioteconomia i Documentació per la UB i Màster en Llibre Antic i Patrimoni Bibliogràfic per la Universitat Complutense de Madrid. Autora del llibre "Impremta i biblioteca a l'hospital militar de Montserrat, 1936-1939".

Capítol 1092. Durant la Guerra Freda, el context de l'Espanya franquista era més complex que el d'altres països de l'entorn europeu i va fer més difícil el posicionament dels intel·lectuals, també a Catalunya. Els Estats Units, líder d'un dels dos grans blocs en què havia quedat dividit el món, havien pactat amb la dictadura per motius geoestratègics i n'havien acabat beneint l'existència. A més, denunciar i criticar la situació dels ciutadans dels règims comunistes, tal com feia el franquisme, podia ser suficient per ser considerat partidari del règim. Era molt difícil prendre una posició, però intel·lectuals catalans com Joan Triadú, Maria Aurèlia Capmany i Pere Calders van trobar la manera d'assenyalar les contradiccions i els abusos del comunisme. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Agustí Pons, periodista i escriptor. Autor del llibre "Catòlics, comunistes i cia. Intel·lectuals catalans i Guerra Freda", publicat per Edicions de 1984.

Capítol 1091. En una guerra, les destrosses, el saqueig i la desaparició del patrimoni artístic sempre són molt importants. Durant la Guerra Civil, els dos bàndols van intentar posar remei a aquesta situació amb més o menys fortuna. La iniciativa franquista més important en aquest sentit va ser l'anomenat Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional, dedicat a la localització, protecció o gestió d'obres d'art, edificis i documents. Un dels fronts d'actuació més rellevants va ser la zona de Llevant, especialment després de l'entrada a Catalunya de l'exèrcit rebel. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Eduard Caballé, investigador de l'Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural i doctor en Història amb la tesi "El Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional i el control franquista del patrimoni a Catalunya durant la Guerra Civil".

Capítol 1090. Entre el 1890 i el 1914, Catalunya va experimentar grans canvis. Va ser el temps de l'eclosió del catalanisme conservador i de moviments tan importants com el Modernisme i el Noucentisme. Els intel·lectuals i la classe política catalana, cada vegada més interrelacionats, es van emmirallar en altres països europeus per trobar solucions als problemes propis. A banda de models més propers, com el francès, un dels referents va ser l'Imperi Alemany fundat el 1871, l'anomenat Segon Reich. Aquesta confederació creada sota l'aixopluc del regne de Prússia, una primera potència europea, va ser observada des de Catalunya amb admiració, però també amb esperit crític. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Xavi Fleck, doctor en Història Contemporània per la UB. Autor del llibre "El Segon Reich i Catalunya. Alemanya vista des de la cultura i la política catalanes entre 1890 i 1914", III Premi d'Assaig Ateneu Barcelonès, publicat per l'Editorial Afers.

Capítol 1089. Des del punt de vista occidental, el Japó sol ser considerat un país de tendència conservadora i poc revolucionària. En canvi, la derrota a la Segona Guerra Mundial també hi va fer sorgir diversos moviments de dissidència política al llarg de la Guerra Freda, que van incloure ocupacions de fàbriques, revoltes universitàries, accions de protesta contra la guerra del Vietnam i, fins i tot, guerrilles a les muntanyes. La Nova Esquerra japonesa no només va sacsejar el país, sinó que va comprometre l'aliança militar entre Tòquio i Washington, i en alguns casos va traslladar la lluita armada més enllà de l'arxipèlag. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ferran de Vargas, politòleg especialista en el Japó, doctor en Estudis Interculturals i investigador al grup Alter de la UOC; autor del llibre "Japó roig".

Capítol 1088. Un dels personatges més controvertits durant la crisi de la República Romana del primer segle abans de Crist va ser Luci Corneli Sul·la. De marxar com a general victoriós en les guerres contra sobirans estrangers com Jugurta o Mitridates, va passar a liderar una de les faccions en conflicte en la primera guerra civil de Roma, la dels partidaris dels aristòcrates, els "optimates". La victòria de Sul·la i la seva proclamació com a dictador el va portar a emprendre reformes profundes i radicals del poder senatorial i l'estructura de l'Estat romà. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Borja Antela, doctor en Història de Grècia i professor d'Història Antiga de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Capítol 1087. El novembre del 1931, tot just acabada de néixer la II República, el diari La Publicitat va destapar un suposat cas de corrupció que havia implicat polítics republicans i socialistes de la Generalitat de Catalunya i dels ajuntaments de Barcelona i Tolosa, i que els havia relacionat amb l'estafador francès Lazare Bloch. El que es va conèixer com l'afer Bloch va suposar un escàndol polític i financer que podia posar en qüestió els fonaments del nou règim republicà, quan justament el que es volia era posar en pràctica un projecte de moralització pública de les institucions. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joan Torrents Juncà, investigador predoctoral i de Formació de Professorat Universitari a la UAB i membre del Grup de Recerca en Estudis Polítics, les Identitats, les Institucions i la Corrupció.

Capítol 1086. Una combinació maliciosa d'ignorància, mala fe, intolerància i por va portar moltes dones que pensaven i actuaven de manera diferent de la norma a ser jutjades i executades, acusades de bruixeria. A Catalunya, l'etapa més intensa d'aquesta cacera de bruixes va tenir lloc a principis del segle XVII, sobretot entre els anys 1614 i 1622, i es va estendre per tot el país. Se les considerava culpables de provocar aiguats, calamarsades o boires que feien malbé les collites, i, en els casos més extrems, d'embruixar i matar persones i animals. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Agustí Alcoberro, doctor en Història Moderna i vicerector de Cultura, Memòria i Patrimoni de la Universitat de Barcelona; autor del llibre "Judici a una bruixa catalana. La història de l'Anna Boixadors i la persecució de les dones al segle XVII".

Capítol 1085. A Catalunya, el procés d'implantació del servei militar obligatori va anar vinculat al llarg dels segles amb un exercici contundent de la violència institucional. De manera periòdica, aquesta situació encenia l'espurna d'una revolta popular. Una d'elles, l'Avalot de les Quintes de 1773, va ser la més rellevant de totes les que havien tingut lloc a Barcelona després de l'ocupació borbònica del 1714, feia ja unes sis dècades. Va ser una mostra que la fi de la Guerra de Successió no havia aconseguit esclafar la resistència al projecte absolutista dels borbònics. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Miquel Pérez Latre, doctor en Història per la Universitat Pompeu Fabra i arxiver de l'Arxiu Nacional de Catalunya, comissari de l'exposició "Esperits dissidents. L'avalot de les quintes de 1773".

Capítol 1084. Nena prodigi, arpista d'èxit, pedagoga, feminista, activista social, maçona... Totes aquestes vessants pesen molt més en la biografia de Clotilde Cerdà que no pas la de ser la filla il·legítima del famós enginyer Ildefons Cerdà. Tot i que en la seva època, a finals del segle XIX i principis del XX, va arribar a ser una celebritat mundial tant o més popular que el seu pare, i fins i tot va compartir amb ell més d'un article de premsa, amb el temps ha passat a ser una gran desconeguda. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Maria Carme Roca, escriptora, llicenciada en Filosofia i Lletres i en Filologia Catalana. Autora de la novel·la "Les illes interiors", editada per Columna.

Capítol 1083. Louis Pasteur és un dels científics més importants de la història. Al llarg dels anys va passar de l'interès per la química a la microbiologia, fins a ser considerat el pare de la immunologia moderna, en ple segle XIX. Les seves investigacions van permetre conservar certs aliments en millors condicions i salvar milions de vides de pacients afectats per malalties infeccioses. Comptava amb il·lustres predecessors com Edward Jenner, l'introductor de la primera vacuna, i contemporanis tan fonamentals en l'estudi dels microorganismes com l'alemany Robert Koch, però Louis Pasteur va destacar especialment. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Francesc Accensi, professor del departament de Sanitat i d'Anatomia Animals de la Facultat de Veterinària de la UAB i investigador de l'IRTA-CRESA, Centre de Recerca en Sanitat Animal.

Capítol 1082. Després de la dictadura de Sul·la, en el segle I abans de Crist, havia quedat força clar que les fórmules polítiques de la República Romana estaven en procés de descomposició, i que els únics que podrien controlar el poder serien els personatges forts, amb el suport de l'exèrcit i el favor de la plebs. Gneu Pompeu Magne i Juli Cèsar van ser aliats circumstancials en el Primer Triumvirat, juntament amb Marc Licini Cras, però es tractava d'una aliança fràgil que acabaria desembocant en un enfrontament obert, i més quan va morir Cras. En poc temps Cèsar va passar de ser el sogre de Pompeu a enfrontar-s'hi en una guerra civil. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Oriol Olesti, professor titular d'Història Antiga de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Capítol 1081. "Carros de foc", de Hugh Hudson, és una de les pel·lícules amb rerefons esportiu més memorables del segle XX. Tot i que es va promocionar com una història real, els fets en els quals es basa el film britànic del 1981 no s'assemblen gaire a com s'expliquen a la pel·lícula. El film va ser un èxit internacional i explicava, a la seva manera, la participació dels atletes britànics en els Jocs Olímpics del 1924, que es van fer a París. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Dani Martín, periodista esportiu i exprofessor de Comunicació.

Capítol 1080. En paral·lel a la carrera comercial per trobar noves rutes marítimes a l'Àsia Oriental, a mitjan segle XVI es va iniciar una nova cursa per l'evangelització. Si el 1543 desembarcaven a les costes japoneses els primers mercaders portuguesos, només sis anys després, l'estiu del 1549, ho feien tres missioners de la Companyia de Jesús, constituïda feia poc, en una missió patrocinada per la Corona de Portugal. La presència dels jesuïtes al Japó va anar en augment fins a l'expulsió dels occidentals de l'arxipèlag, ja ben entrat el segle XVII. Va formar part d'un procés de colonització i de globalització gairebé inèdit fins aleshores. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Jonathan López-Vera, professor de la Universitat Pompeu Fabra, divulgador, expert en la cultura japonesa i autor del llibre "Toyotomi Hideyoshi y los europeos. Portugueses y castellanos en el Japón samurái".

Capítol 1079. Un dels reis més importants de la història de la Corona catalanoaragonesa va ser també uns dels personatges més rellevants de l'Europa del segle XV. Al llarg del seu regnat, que va del 1416 al 1458 i marca el pas de l'edat mitjana a l'humanisme renaixentista, aquest sobirà tan culte com ambiciós va aconseguir incorporar als seus dominis el regne de Nàpols, juntament amb Sardenya i Sicília. Després d'haver invertit prop de vint anys en aquest objectiu militar, va establir la cort a Nàpols, on es va envoltar de grans intel·lectuals i artistes de l'època, i no va tornar mai més a Catalunya. El nom amb què ha passat a la història és el d'Alfons V el Magnànim. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador i Josep Brugada, llicenciat en Filologia Catalana i amb un màster en Introducció a la Recerca. Autor del llibre "Alfons el Magnànim (1396-1458). Tres corones per a un rei. Catalunya-Aragó, Sicília i Nàpols", de l'Editorial Base.

Capítol 1.078. Luci Emili Patern va ser un centurió romà d'Aeso, actual Isona, i no un de qualsevol. Veterà de les guerres de la Dàcia i la Pàrtia, va servir a les ordres directes de l'emperador Trajà com a membre de la Guàrdia pretoriana. La lluita a les files de la unitat d'elit amb més nom de l'Antiga Roma seria el punt àlgid d'una carrera militar a través de la qual un soldat de províncies va arribar a la mateixa capital de l'Imperi en el moment més gloriós. Però, al mateix temps, és tot just en vida de Luci Emili Patern que va començar el declivi de la civilització romana. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Xavier Bermúdez, arqueòleg, membre del projecte de recerca sobre la ciutat romana d'Aeso i col·laborador del Museu de la Conca Dellà.

Capítol 1077. El cop d'Estat civicomilitar que va viure el Brasil l'1 d'abril del 1964 i que es va materialitzar en una dictadura vigent fins al 15 de març del 1985, un període de més de vint anys, va incrementar l'ocupació econòmica d'aquelles zones del país habitades per pobles indígenes. Durant anys s'havia anat forjant la idea en l'imaginari col·lectiu que l'Amazones era una font inesgotable de recursos i que podria resoldre qualsevol crisi de l'Estat i de la seva economia capitalista. Però els militars van mostrar l'actitud més depredadora que havien viscut aquests pobles al llarg de cinc segles i van deixar cicatrius profundes a la selva i a les diferents poblacions per on van fer avançar la frontera econòmica. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Zeus Moreno Romero, doctor per la Universitat Estatal de Maringá, al Brasil, i professor d'Història a la Universitat Estatal de Londrina i l'Institut Federal de São Paulo.

Capítol 1076. Pel seu caràcter discret, però també per la persecució com la que va rebre a Espanya durant el franquisme, la francmaçoneria ha estat un moviment força desconegut per la societat en general. La maçoneria no és un partit polític ni una secta religiosa. És una institució universal de fraternitat i tolerància mútua que proclama l'existència d'un principi creador no identificat per l'ésser humà anomenat Gran Arquitecte de l'Univers. Els orígens es remunten molts segles enrere, vinculats a una de les activitats humanes més antigues, la construcció, però al llarg del temps ha anat adquirint un valor simbòlic que encara perdura. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep Brunet, expert en maçoneria i patró de la Biblioteca Arús.

Capítol 1075. Cap altre empresari del sector de l'oci va saber evolucionar amb els gustos del públic barceloní al llarg del segle XX com ho va fer Pere Balañá, un home ambiciós que va fundar un autèntic imperi amb diversos tentacles. De tenir una vaqueria al barri de Sants va passar a gestionar les places de toros de la ciutat, convertint la Monumental en una de les més importants del món, i va acabar construint algunes de les sales de cinema més modernes i luxoses d'Europa. Va ser, de lluny, el magnat de l'espectacle més important de la seva època. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep Guixà, periodista, autor de la biografia "Balañá. El mayor espectáculo del mundo", de l'Editorial Almuzara.

Capítol 1074. Bona part de les decisions dels Estats Units en matèria de política exterior durant els anys 70 del segle XX van estar directament relacionades amb una figura tan polèmica com influent. La fi de la guerra del Vietnam, la relació amb els governs de l'Amèrica del Sud i la distensió amb la Xina i la Unió Soviètica, entre moltes altres qüestions, van ser definides en les línies mestres per les maniobres d'un polític i estrateg astut, que va actuar sovint a l'ombra. Era Henry Kissinger, que fugint de l'Alemanya nazi va arribar a ser el cap de la diplomàcia del seu país d'acollida. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Pep Martí Vallverdú, periodista, llicenciat en Història Contemporània per la UAB i redactor de política a Nació Digital.