Santa Eulàlia

Barcelona és la matèria primera de l’escriptor Xavier Theros (1963): ha retratat la ciutat en cròniques periodístiques sobre espais i costums perduts; ha impulsat projectes de memòria històrica; ha escrit assaigs com La Sisena Flota a Barcelona (la Campana, 2010), en què explica els trenta anys que l’armada dels Estats Units va estar-se amarrada al port, o la novel·la La fada negra (Destino, 2017), premi Josep Pla, sobre un episodi poc conegut de la història de Barcelona, la Jamància. Ara publica Aquí no dorm ningú –també amb la Campana–, una novel·la situada al Barri Xino de 1933. Theros parla de la ciutat amb realisme, però també sense catastrofisme. “Barcelona sempre ha tingut una llarga tradició de gent que diu que està molt malament, al llindar del col·lapse. Jo la veig com la resta de ciutats del continent europeu. Ens estem uniformant, els negocis cada vegada són més semblants a tot arreu, però és un procés global, no és tan sols de Barcelona”, explica.

L’arquitecte Pau Solà-Morales diu que no ha entès mai l’esperit negatiu que sovint embolcalla els discursos sobre Barcelona. “Jo veig una ciutat molt viva, potser una mica més apagada que no havia estat fa uns anys, perquè ha patit petits moments de decepció polítics i econòmics, però és una ciutat amb moltes capacitats i no les explica prou”, explica. Si un mal enravena una mica la ciutat és que els últims vint anys ha tingut una crisi de personalitat, perquè l’eufòria olímpica topà després amb una resposta contrària. “Això –diu– va generar una certa mala autoconsciència, com si fóssim culpables d’alguna cosa, i jo crec que segurament no ho érem tant”, cosa que no vol dir que la ciutat no tingui problemes que calgui resoldre. De tota manera, diu que aquesta pulsió en contra de la ciutat és un fenomen una mica internacional. “Aquesta mena de flagel·lació permanent que portem com a cultura a occident des de fa molts anys no li fa cap bé, a la ciutat”, afegeix.

L’escriptora Isabel Franc acaba de publicar Darrere les persianes. Breu història de les lesbianes a Barcelona, editada per l'Ajuntament de Barcelona, amb il·lustracions de Rosa Navarro. Ella mateixa reivindica que és probablement la primera vegada que s’escriu, aquesta història: el càstig per a les dones lesbianes ha estat el silenci, la negació, la invisibilitat. Els últims anys, però, l’impuls feminista ha facilitat la recuperació de la memòria històrica, i el llibre, idea de l’activista Maria Giralt, n’és un granet de sorra. “La història de les lesbianes, a Barcelona i al món, és marcada pels silencis i les ocultacions”, diu Franc. Encara avui, diu, moltes dones grans encara han de tornar a l’armari quan perden la parella i han d’anar a una residència, per exemple. En aquest llibre, les autores hi exposen la seva versió, però també conviden més activistes i les noves generacions a explicar tot allò que resta per explicar.

Ferran Busquets ha treballat més de vint anys a la Fundació Arrels, l’entitat de referència en la lluita contra el sensellarisme a Barcelona. Fa uns mesos que en va plegar com a director. Diu que veu més gent que mai dormint al carrer, que la pobresa –abans, sovint, amagada– és ara visible per tots els racons de la ciutat. Arrels va atendre 3.062 persones sense llar a la ciutat durant el 2022, un 22% més que l’any anterior, i el 2023 en van ser 3.283, la xifra més alta de la història. Malgrat el desastre, la cosa més important que ha après Busquets tots aquests anys, diu, és que és possible aconseguir que un dia no hi hagi ningú dormint al carrer en aquesta ciutat. Fa dues dècades li semblava utòpic; ara, en veu el camí, però falta que hi hagi la voluntat sostinguda d’aconseguir-ho, tant per part de les institucions com dels veïns, diu.

Germà Bel (les Cases d’Alcanar, Montsià, 1963), professor d’Economia a la Universitat de Barcelona, diu que Barcelona està confosa, que no sap on vol anar. L’obertura a l’exterior que començà després de la dictadura i s’accelerà amb els jocs olímpics, que Bel descriu com “la sortida del Titanic”, tingué conseqüències que no s’han acabat de pair. “La ciutat està espantada de com d’oberta a l’exterior està, i, com és lògic, això comporta una sensació d’inseguretat i descontrol. Amb tota obertura et quedes més indefens, i la gent que se sent més insegura s’acaba sentint agredida i vol alguna cosa però no sap exactament quina és”, explica. L’única alternativa que s’ha plantejat fins ara, diu, és “convertir Barcelona en setanta-tres Manlleus, que era la idea de l’ajuntament de Colau, perquè et permet controlar-ho tot”. Segons Bel, però, la ciutat tenia massa energia per a sotmetre-s’hi.

Antònia Raya, infermera del CAP Raval Nord, porta molts anys vinculada amb el teixit associatiu i l’activisme al barri i en té ben pres el batec. “Al Raval sempre hi tinc la sensació de poble petit, per aquesta xarxa que es manté i que lluita, que intenta resistir malgrat tot el que passa a la ciutat”, observa. Ara, Raya troba que Barcelona està sobresaturada de soroll i de turisme. “És una ciutat hostil per a la majoria de gent que fa molts anys que vivim en barris que s’han transformat, i que cada vegada són menys aquells barris en què pots gaudir d’una ciutat amable”, explica. La veu despersonalitzada. El Poblenou, on viu, sembla a vessar de bars i restaurants. “Als qui hem fet l’opció de viure-hi durant molts anys, se’ns qüestiona de poder continuar en segons quins entorns”, lamenta.

Oriol Estela, coordinador general del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona, diu que veu Barcelona com sempre l’ha vista, “una ciutat fantàstica, amb una ciutadania molt activa en el seu caràcter sempre reivindicatiu”. Ara bé, som en un moment de cruïlla en què “determinats fenòmens possiblement associats a l’èxit que ha tingut aquesta ciutat que estan arribant a un límit d’esgotament”. A la premsa i als plens municipals, s’hi debat sobre turisme, sobre seguretat, sobre immigració, sobre economia, sobre urbanisme… però Estela hi troba a faltar un debat determinant: la vertebració territorial del Principat. “Quin model territorial volem com a país? És la pregunta que no surt als debats, ni l’he vista quan s’ha parlat de les prioritats del nou govern, no ho veig als diaris, no ho veig enlloc”, lamenta.

L’arquitecta, urbanista i dissenyadora Beth Galí (Barcelona, 1950) va tenir un paper cabdal en les reformes que van transformar la ciutat durant el temps del batlle Pasqual Maragall, com a membre dels equips tècnics que l’assessoraven. Va treballar, per exemple, a l’Institut Municipal de Promoció Urbanística i dels Jocs Olímpics entre 1988 i 1992, on va impulsar les obres a Montjuïc, la Diagonal i la Vall d’Hebron. D’aquell temps, diu que n’hauríem de recuperar l’autoritat i la radicalitat. Ara li agrada passar hores observant l’orografia de la ciutat i escriure a l’ajuntament explicant què hi detecta. “Els dic: ‘Lluiteu contra un tsunami i no es poden prendre mesures per a tapar forats’. Van fent coses, però s’han de fer amb molta més radicalitat. Ara cal realment un cop de força important de l’Ajuntament”, apunta.

El comerç té un paper decisiu en l’aparença de les ciutats: per la diversitat, per la vitalitat, pel tipus d’activitat. Les grans metròpolis es promocionen amb la imatge de la seva silueta urbana, plena d’edificis històrics o gratacels, però allò que en defineix el caràcter, en realitat, són les plantes baixes. L’arquitecta Eulàlia Gómez Escoda, que s’ha dedicat a fer-ne recerca i té una tesi sobre el tema, explica que de vegades no en tenim prou cura. “Quan dissenyem aquests edificis, normalment pensem molt en què passarà a dalt i, en canvi, a baix pensem que ja vindrà algú que ho omplirà d’activitat”, diu, i és un error, perquè els establiments a peu de carrer són com la carn per a un esquelet. “L’any 1961, la urbanista Jane Jacobs ja explicava que les portes són com ulls al carrer, i que com més portes hi hagi en un tros de carrer, més segur i actiu serà. Més possibilitats hi ha que en algun moment hi hagi algú entrant i sortint”, explica. El petit comerç, per exemple, hi té un paper important, perquè articula una xarxa humana de contactes que, a banda de vitalitat, aporta confort i seguretat en la vida al barri.

Les petjades de la Barcelona franquista encara es poden trobar en molts mapes i problemes de la Barcelona actual. Avui, per mirar de desfer nusos, analitzem el llegat de Josep Maria de Porcioles, batlle de la ciutat durant el tram final de la dictadura, de 1957 a 1973. Durant el seu mandat hi va haver un creixement desmesurat de la ciutat, unes onades migratòries que es van gestionar malament i amb segregació, i es va engendrar una trama de corrupció urbanística amb l’especulació del sòl i una xarxa de grans empreses beneficiària que, encara ara, explica part dels problemes de l’habitatge de la ciutat. El seu biògraf, Josep Lluís Martín Berbois, també hi posa matisos, n’explica altres cares i remarca que va ser un polític homenot, més i tot que no pas un pur batlle. “Porcioles despatxava directament amb Franco, no parlava amb el governador civil i de vegades ni tan sols amb el ministre, parlava amb Franco, una cosa que no podia fer ningú. Aquestes imatges desgasten, evidentment, i era l’alcalde franquista”, recorda.

Sembla que hi ha consens que hi ha d’haver més verd a les ciutats. Més arbres, més plantes, més parcs, menys asfalt. Ho explica amb claredat Isabelle Anguelovski, investigadora de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona. “Barcelona no té prou espais verds per metre quadrat”, lamenta. La xifra de verd per metre quadrat és de prop d’un 10%, mentre que la mitjana francesa, per exemple, oscil·la al voltant del 30%. L’objectiu, a parer seu, han de ser inversions en zones grosses per a reconvertir el gris d’infrastructures de carretera en pulmons verds al centre de la ciutat, com ara el Parc de les Glòries. Pot ser una manera a lluitar contra la segregació, perquè a les grans ciutats el verd també reflecteix la classe: els barris de renda alta solen tenir més infrastructures verdes i més recursos naturals, i els de renda baixa són sovint exposats envoltats d’autopistes i més exposats a la contaminació.

Com canvia el nostre comportament en funció de l’espai públic? En aquest episodi en parlem amb Oriol Marquet, doctor en geografia i ara, investigador al grup d’estudis de mobilitat, transport i territori de la Universitat Autònoma de Barcelona. Marquet considera que “quan fem polítiques que volen canviar el transport, ens orientem massa a conscienciar la gent” sobre com moure’s de manera més sostenible, però no entenem que el disseny del carrer determina molt quines decisions prenem per a desplaçar-nos. No és el mateix viure a Vallvidrera o a la Zona Universitària, per exemple, que en un carrer peatonal del centre on, a deu minuts a peu, hi ha a l’abast dels veïns moltes destinacions. Com que Barcelona és molt densa i té una mixticitat d’usos molt bona, en comparació amb altres ciutats europees, té unes condicions òptimes per al transport actiu, a peu o en bicicleta.

Sota l’asfalt i la vorera, mentre caminem, la ciutat amaga una altra ciutat. El metro, l’aigua, els refugis, les clavegueres, els pàrquings. La Barcelona subterrània. L’arquitecta Rosina Vinyes és qui se la coneix millor. Fa anys que va emprendre una recerca que primer va culminar en la tesi Barcelona oculta: la rellevància del subsòl en una gran ciutat contemporània, i que després ha continuat amb més investigació. L’impuls inicial d’explorar-lo el va tenir perquè, quan treballava a l’ajuntament, es va adonar que “sovint hi havia problemes que es complicaven pel desconeixement del subsol”. Els geòlegs, els enginyers d’aigua o els arqueòlegs, per exemple, en saben cadascú del seu àmbit. El problema, diu Vinyes és que, com que sembla invisible, no ha estat mai estudiat globalment –no tan sols a Barcelona. “No hi ha una visió conjunta”, lamenta.

L’escriptora Anna Pacheco (Barcelona, 1991) mira de retratar una ciutat amb perspectiva de classe: en aquest episodi reflexiona sobre la relació entre els barris perifèrics i el centre de Barcelona, de la vergonya pels orígens, de precarietat i aspiracions, i de llengua. Pacheco alerta d’una “elitització progressiva de la ciutat”, promoguda entre més per l’ajuntament de Jaume Collboni, que ara sospesa la idea d’obrir nous hotels als quals anomena singulars. Les narratives del poder polític parlen de talent i creixement; l’organització social i laboral s’esfilagarsa, substituïda, per la idea que “cadascú, individualment, curi o sani els seus problemes”, i, mentrestant, avisa, “cada vegada es fa més difícil viure amb un sou de 1.500 euros a Barcelona” i “no som tant lluny que ni tan sols amb 3.000 euros al mes no hi pugui viure ni Déu”.

La qüestió de la immigració s’apodera a poc a poc dels debats mediàtics. Hi ha xifres que ho expliquen: prop d’una quarta part dels veïns de Barcelona han nascut a l’estranger, i en les franges de població més jove la xifra es dispara fins prop de la meitat. A Catalunya, el 21% de la població és d’origen migrant, una xifra més alta que a la resta de l’estat espanyol i de les més altes d’Europa. Blanca Garcés, investigadora sènior de l’àrea migracions del CIDOB, considera que, si ara se’n parla més, és perquè una part de la població n’està preocupada, però sobretot per l’auge de l’extrema dreta, tant a Catalunya com arreu d’Europa. La crisi migratòria de 2015 ha deixat dues pors entre bona part dels ciutadans europeus: la por que es torni a repetir i, per una altra banda, la por que ara creixi l’extrema dreta. “Això determina els debats i les polítiques sobre immigració i que ens porta a tots a problematitzar el tema, a encaminar-nos cap a polítiques cada vegada més restrictives, que relacionen immigració amb criminalitat”.  Garcés defensa que se n’ha de parlar, d’immigració, perquè n’hi ha raons, i critica que els partits progressistes o proimmigració han estat poc hàbils, tant amb els discursos com amb les polítiques públiques. Els silencis i tabús, diu, són en bona part l’origen del problema actual. “La població ha canviat de forma extraordinària els últims vint anys. D’això se n’ha de parlar, de l’impacte d’aquests canvis se n’ha de parlar, de la relació entre aquest augment de la població i els serveis socials, també, de l’exclusió social al voltant de tot plegat se n’ha de parlar, i cal abordar-ho amb polítiques”, reflexiona. “Ens hem equivocat tremendament, aquí i a nivell europeu. En casos com França, Alemanya, Regne Unit o els Països Baixos, durant molts anys hi va haver aquesta por a parlar de determinades qüestions per no problematitzar la immigració, però aquest silenci és un dels factors que han ajudat l’auge de l’extrema dreta”, diu Garcés.

Gairebé és impossible parlar de les infraestructures que necessita Barcelona per ser més pròspera sense tenir en compte Madrid, que amb el seu centralisme altera tot el mapa de la península. Com afecta tot plegat encara avui el sistema ferroviari de Catalunya, els ports o les carreteres? Segons Mateu Turró, catedràtic d’Infraestructures del Transport i del Territori a la Universitat Politècnica, a Catalunya li manca “un planejament de les infraestructures fet amb mentalitat de país”, cosa que inclou les que s’han de fer els pròxims anys i, a més a més, una revisió a fons de les que ja existeixen. Si el planejament fos pensat per afavorir una Catalunya forta políticament, les necessitats foren bastant diferents de les que tenim ara. La raó, diu, és que, fins ara, “el model radial que s’ha anat aplicant ens ha condicionat molt”. Turró creu que de vegades tenim la mirada curta i petita. “Ens hem de plantejar, si som Holanda, què fem”, diu Turró. Sense rumiar el model de país, no serveix de res debatre sobre infrastructures.

Barcelona arrossega un disseny urbà i una planificació territorial dels anys setanta que, ja llavors, bevia dels plans republicans dels anys trenta, interromputs per la dictadura franquista. Ara som en un punt d’inflexió. Entrem en un moment de canvi estructural, i podem aprofitar-lo —o no. És la tesi de Ramon Gras, enginyer de Camins, Canals i Ports que fa recerca a Harvard en innovació urbana i disseny de ciutats i, a més a més, elabora uns quants plans per a transformar l’àrea metropolitana a Aretian, la start-up on treballa. “S’obre una oportunitat per fer un impuls de disseny urbanístic i territorial per la ciutat”, explica. Una altra cosa és que les administracions acompanyin prou en aquest procés de reconversió. Gras considera que el desenvolupisme dels anys setanta encara impregna la majoria de visions polítiques sobre la necessitat del país. “No hi ha hagut una visió ni a Barcelona ni a Catalunya de superar aquesta estratègia, pròpia de països subdesenvolupats”, diu.

Esther Anaya, investigadora de mobilitat ciclista i doctora per l’Imperial College de Londres, considera que l’ús de la bicicleta encara no és prou estès a Barcelona i, sobretot, que no se’n parla prou. En part, diu, “l’hostilitat amb la bicicleta ve del fet que encara no l’ha feta servir prou gent”. A Londres, on viu, la qüestió de la mobilitat i el transport forma part del cicle informatiu dels mitjans molt més sovint que no pas aquí, on encara no hi ha prou cultura de debatre’n. Precisament, Anaya posa molt d’èmfasi en la conversa pública sobre mobilitat, perquè l’empatia és un element central, i massa sovint menyspreat. “Si condueixes i tens el record d’haver anat tu amb bicicleta”, diu, és més probable “empatitzar amb el ciclista i dir: ‘El deixaré passar, perquè va més desprotegit’”, reflexiona. Per això, la seva proposta és que es facin processos de disseny més participatius, perquè així els ciutadans se senten més seva la infrastructura.

L’arquitecte Fernando Ramos (1945) considera que Barcelona, com tot Europa, està “absolutament sobreconstruïda”, i que el model de creixement que tenim en aquest país fa que la construcció nova sigui un dels mecanismes que més riquesa generen. Això, però, té una trampa, com ell mateix explica: “Fa més riquesa per a uns i, en canvi, en treu a uns altres. Fabriquem coses que podríem tenir sense haver de construir tant de nou”. Ramos, catedràtic de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, és conegut sobretot per haver format part de l’equip que va reconstruir el pavelló alemany, a Montjuïc, i per haver col·laborat en la construcció del MACBA i la remodelació de la plaça dels Àngels, entre més. Arran de tot plegat parlem també del dilema entre la restauració d’edificis vells o la construcció per encarar el problema de l’habitatge, i de la cura que tenim del patrimoni.

En aquesta conversa amb l’arquitecte David Bravo parlem de dues de les grans crisis de Barcelona, el problema de l’habitatge i el canvi de model de mobilitat. Bravo té idees poc òbvies per posar-hi remei. Ho analitzem amb els casos de la Fira de Barcelona, a Montjuïc, del carrer Còrsega i el front marítim, dels mercats, dels aparcaments soterrats i, al final, tot conflueix en una proposta original per a les rondes, que diu que –encara que no ho pugui semblar– sortiria gratis. Bravo va participar de l’estratègia contra la gentrificació durant el primer mandat d’Ada Colau, i ara fa de professor i col·labora amb el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.

Barcelona i bona part de Catalunya travessen la sequera més llarga i més dura que han viscut en més d’un segle, d’ençà que se’n té registre. Ja en portem més de tres anys i no hi ha senyals de remissió. El professor Xavier Sánchez Vila, catedràtic a la Universitat Politècnica de Catalunya, expert en aqüífers, avisa que ja no ens traurem les sequeres del damunt i, de fet, no ho hem fet mai: “Sempre hem tingut sequeres. De fet, es calcula que aproximadament cada tretze o catorze anys en tenim una. Aquesta ha vingut catorze anys clavats després de l’última. La diferència fonamental amb aquesta és que s’està allargant molt”, explica en aquest episodi de Santa Eulàlia. Aleshores, però, s’haurien d’haver posat en marxa unes infrastructures que la crisi econòmica va tallar en sec. Ara diu que el més important és pensar bé quin país volem i planificar molt millor.

Barcelona és una ciutat que afavoreix que hi passin coses, que alimenta el conflicte i l’activitat? O s’ha tornat una ciutat avorrida? En aquest episodi en parlem amb l’arquitecte i urbanista Albert Nogueras, que ens ajuda a pensar de quina manera l’urbanisme i el disseny de la ciutat poden contribuir que Barcelona sigui més imprevisible i àgil, i com ho podem perquè no acabem tots tancats en les nostres dinàmiques individuals, alienats i sense trobar-nos. Nogueras recorda una definició del geògraf David Harvey, que diu que, “en l’espai públic ideal, el conflicte és perpetu i els problemes es resolen alhora que se’n van generant de nous”. “Quan t’has de trobar amb algú que no coneixes en un espai compartit, el conflicte ja hi és present: això és la ciutat”, diu.

Una Barcelona sense cotxes, a vessar d’arbres, amb microbusos a demanda, una xarxa veloç de transport públic i centres de distribució comercial de porta a porta a cada barri? Segons l’arquitecte Vicente Guallart, aquesta ciutat no hauria de ser pas tan lluny: “El vehicle privat és un invent del segle XX i a mitjà termini desapareixerà de la ciutat.” La setmana passada, a Santa Eulàlia, vam analitzar amb Guallart el canvi profund que encaren les ciutats. Avui ens centrem en els desafiaments concrets de Barcelona, de dins cap enfora. La ciutat ha de fer un canvi, un canvi profund, però ni els governs ni l’oposició no acaben de dir ben bé com s’ha de fer ni de quantificar-lo: “El drama és que no sabem quant val. Ningú no diu: ‘Senyors, per evitar que el 50% dels vehicles privats que entren a Barcelona vinguin cada dia per raons de feina, hem d’invertir tant i d’aquesta manera.’” Ara publiquem la segona part de la conversa. Guallart, que dirigeix Guallart Architects, va cofundar l’Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya i va ser arquitecte en cap de Barcelona entre el 2011 i el 2015, durant el govern de Xavier Trias. Allí va plantar la llavor de molts projectes que encara avui van definint la Barcelona de les dècades vinents. En aquest setè episodi, revisem amb Guallart la manera de deixar enrere el vehicle privat, l’intent de les superilles, les obres del govern d’Ada Colau a les Glòries i a la Meridiana, l’arquitectura de la fusta, la xarxa ortogonal d’autobusos i la vigència del pla Cerdà –que ell diu que si s’hagués aplicat bé ens hauria convertit en una mena d’Estocolm.

El futur de Barcelona és en joc. Ara mateix. Avui. Segons l’arquitecte Vicente Guallart, la ciutat és en un moment de transformació profunda que tan sols passa cada cinquanta anys. “És un moment de canvi històric que es produeix molt poques vegades.” Per què? En què consisteix, aquesta transformació? Com canviaran, les ciutats? I sobretot: com de preparada està Barcelona per afrontar aquest moment? Guallart explica a Santa Eulàlia que no tenim els debats de fons que hauríem de tenir. Va obrir el seu despatx a la ciutat ara fa trenta anys i en va ser arquitecte en cap entre el 2011 i el 2015, durant el govern de Xavier Trias. Coneix bé Barcelona. L’ha pensada i l’ha provada de dibuixar. La conversa amb ell és àgil perquè és enèrgic, ràpid, contundent, i combina d’una manera molt natural els conceptes i la seva concreció pràctica. Avui us en presentem la primera part. Per entendre els canvis que albira la ciutat, cal demanar-nos primer què és Barcelona. Hem de trencar els esquemes antics. Guallart ho descriu ben clarament. “Allò que a Nova York en diuen Nova York, o allò que a Madrid en diuen Madrid, a Barcelona en diem àrea metropolitana. El pla de Barcelona és més una referència geogràfica que no pas una realitat funcional.” I la unitat encara va més enllà, perquè l’àrea metropolitana també és un concepte una mica artificial, a ulls de l’arquitecte. “Barcelona sense Catalunya no existiria i Catalunya sense Barcelona tampoc no existiria. Barcelona és Catalunya”, dibuixa. El model mediterrani és urbà i en xarxa i això ens aporta beneficis especials: “Avui dia, amb l’arribada del món digital, després de la pandèmia, hem descobert que podem tenir gairebé una vida urbana sense viure a les ciutats, perquè podem estar connectats.” Això situa un dels desafiaments més grossos que posen traves a la prosperitat de la ciutat: la connectivitat entre Barcelona i la resta del país. Avui és difícil de sostenir: “Fa quinze anys, amb l’Euromed, anaves més de pressa a València que no pas avui”, recorda. Sense un transport públic fort, és molt complicat de recollir els beneficis d’aquest model mediterrani de les ciutats en xarxa: “Hem de tenir una xarxa de mobilitat com la de Suïssa. Calen alcaldes que entenguin que Igualada hauria de ser Sant Andreu més quaranta-cinc minuts. Catalunya té més la dimensió de les bioregions, en què la relació entre els nuclis construïts i els territoris rurals és simbiòtica: els uns es necessiten als altres.” Segons Guallart, aquest és un dels problemes estructurals tant de Barcelona com de Catalunya, perquè hom ha de poder ser ciutadà de Barcelona i viure a Vic.

L’obertura de Barcelona a la mar és una idea poètica, amb molta força simbòlica. Però per entendre com es concreta, cal parlar d’una infrastructura decisiva, el port, que marcarà el futur de la ciutat i que massa sovint resta lluny dels titulars. La rellevància internacional de Barcelona es juga també a la costa. En temps de canvis, el port té finestres d’oportunitat úniques. Les sabrà aprofitar? Les podrà aprofitar? Té els recursos per a fer-ho? El professor Sergi Saurí en coneix bé les respostes: fa anys que fa recerca en logística portuària, transport marítim i economia del transport, i la seva lectura és ambiciosa. “Barcelona està molt ben posicionada per a ser la porta d’entrada d’Europa per a tot el tràfic que pugui generar el nord d’Àfrica, tant en importació com en exportació”, explica. Saurí diagnostica els problemes amb cura i mira de posar més d’una solució damunt la taula. Un exemple, l’energia. Saurí retrata la situació: “El port de Barcelona està molt ben posicionat per a la transició energètica”. N’identifica l’oportunitat: “Ha de ser capaç de generar energies alternatives, ha de veure com es pot posicionar en la producció d’hidrogen, aprofitar que té gas. El repte del port és pensar un model de transició energètica que li permeti ser productor i consumidor”. I en planteja el problema i la possible via de millora: “Per aquests altres elements encara no tenim les infrastructures preparades. Ara mateix hi ha molta incertesa i hem de treballar en un pla.” Un altre front obert és el corredor mediterrani, problema amb què fins i tot els vaixells topen. Com explica Saurí, una de les grans opcions que sempre havia defensat Barcelona era el tràfic que ve del sud-est asiàtic. Les navilieres s’adonen que venir a Barcelona seria més eficaç que no pas anar-se’n al nord d’Europa, perquè aquí s’estalviarien entre dos dies i quatre de navegació. Però per a això necessiten una bona connexió ferroviària que després els permeti el transport terrestre fins al cor del continent: “A la pràctica no és tan fàcil. Primer, perquè la infrastructura ferroviària no està al nivell que desitjaríem.”

“Valdria la pena que algú em preguntés què va passar a Ciutat Vella. Encara no m’ho ha preguntat ningú de l’Ajuntament de Barcelona”, diu Itziar González al quart episodi del pòdcast Santa Eulàlia. Ha hagut d’esperar tretze anys per entrellucar el final del seu calvari personal. L’Audiència de Barcelona va condemnar fa prop d’un mes disset alts funcionaris de Ciutat Vella per haver cobrat per concedir llicències a pisos turístics irregularment. Ella i la tècnica municipal Lourdes Conesa ho van denunciar el 2009, van rebre amenaces molt dures i van acabar dimitint. González ara se sent satisfeta en part, però molt decebuda: “No hi ha hagut un aprofundiment de quines qüestions ho han permès. No són pomes podrides, és una cosa estructural.” Què ha passat, doncs? González diu que “la cultura política de l’estat espanyol i en concret la catalana és clientelista”. I afegeix: “Els qui arriben a dirigir aquestes institucions es creuen que haver guanyat unes eleccions és ser els propietaris d’una administració pública, i que per tant poden interferir en el curs de les decisions d’una manera torçada.” La dinàmica clientelista consisteix a beneficiar “empresaris que et correspondran després econòmicament (els famosos tants per cent)” o bé a "situar en llocs d’alta decisió tècnica persones que són del partit polític però que potser no tenen les habilitats per a dirigir una àrea". "Això, per a mi, és part d’aquesta cultura clientelista, molt hispànica, dels veïns, dels coneguts".

Barcelona és “un cor estratègic d’Europa” i té tanta força, gràcies a la tenacitat dels seus ciutadans, que fa nosa. Joan Amorós i Pla (Vila-sacra, 1938) ho sap explicar com poca gent: amb dades, dades aclaparadores que permeten una explicació molt pràctica dels problemes de la ciutat. Barcelona és per damunt de Madrid i fins i tot de París quan es mesura el tràfic ferroviari de mercaderies que va més enllà dels 300km. Ho revela un estudi molt ambiciós que ha elaborat Ferrmed, el grup de pressió europeu que presideix Amorós, i que presentaran el mes vinent a Brussel·les. “Barcelona és de llarg el node més important de la península Ibèrica. Si s’ha de fer alguna cosa per a distribuir tràfic, s’ha de pensar en Barcelona”, explica. Però hi ha molts entrebancs per a impulsar la ciutat. Amorós hi posa noms en aquesta entrevista. “El problema que té Barcelona són unes connexions ferroviàries que no estan a l'altura ni de bon tros”, diu. “No hi ha les terminals necessàries, no s’inverteix amb una projecció de futur, no es preveuen els enllaços amb el port o la separació de la Rodalia i les mercaderies, que no es fa...” Aquesta mala planificació l’origina sobretot el model radial, pensat per afavorir particularment Madrid. No tan sols per part de l’estat espanyol; també per part de l’estat francès. Segons Amorós, “Barcelona és un gran hub i, de fet, la seva àrea d’influència, a part de la península Ibèrica, és el sud de França, pràcticament fins a la meitat, i això té els seus problemes.” L’oportunitat estratègica per a Barcelona hauria de ser molt gran, si el vent bufés a favor de la ciutat i hi hagués voluntat política. El tràfic de mercaderies a Europa és avui majoritàriament per autopista i la Unió Europea, tot i que s’inhibeix massa, demana una inversió ferroviària clara i ferma. Som a temps de posar-hi remei? Quines actuacions són més urgents? Què li han dit les institucions quan Amorós els demana que actuïn? Què cal fer a l’aeroport de Barcelona o amb la gran velocitat a Tarragona? Quina és l’esperança? Com poden millorar els trens de Rodalia? D’on treu la força, Barcelona? Les respostes, al tercer capítol de Santa Eulàlia.

El segon episodi de “Santa Eulàlia”, el pòdcast de VilaWeb sobre Barcelona, és una entrevista a Núria Carrera, regidora a l’ajuntament entre 1999 i 2007, i ara vice-presidenta de l’Associació Intercol·legial de Col·legis Professionals. Carrera ha treballat molts anys per reforçar el benestar social a la ciutat, i en té una visió llarga, actual i de futur. Ot Bou li demana una radiografia de la situació dels immigrants a Barcelona, ahir i avui, i com es poden millorar els mecanismes d’integració. També pel paper de les dones a la ciutat, per la fortalesa del sistema de seguretat social, la gent gran i l’àrea metropolitana, entre més.  A banda d’haver-se esllomat en totes aquestes qüestions, Carrera també coneix molt bé l’ajuntament per dins, i particularment l’abans totpoderós PSC municipal i la burocràcia de la ciutat. Fou la número 2 en la llista dels socialistes per a les eleccions del 1999, amb Joan Clos al capdavant. Després va repetir mandat, tot i que Clos la va fer plegar. Amb la lucidesa que donen l’experiència i la distància, Carrera també analitza en aquesta entrevista el llegat i la modernització del maragallisme. La seva mirada és representativa d’una evolució històrica en l’imaginari col·lectiu sobre la relació entre el país i la seva capital. “Em pensava que entrar a l’ajuntament era una cosa a part de la política catalana. Em pensava que hi faria la meva feina, perquè era una tècnica i m’excusava amb això, i que Barcelona és un tot i després hi havia Catalunya. Ara he après que Catalunya serà i és si hi ha un lideratge molt poderós des del punt de vista nacional i estratègic de la ciutat”, explica.

VilaWeb estrena avui “Santa Eulàlia”, un podcast d’entrevistes sobre Barcelona, amb Ot Bou. Cada dimarts, en episodis temàtics, un convidat diferent ens ajudarà a tractar-hi algun dels reptes de la ciutat. L’objectiu: un diàleg àgil i actual sobre tot allò que ens faci entendre per què Barcelona no prospera tant com podria fer-ho, i també com ha aconseguit de continuar bategant fins ara, malgrat tenir un estat en contra. “Santa Eulàlia” es podrà escoltar a través de Spotify, Apple Podcasts, Google Podcasts, Amazon Music i a la pàgina web de VilaWeb, que aviat publicarà més podcasts. De moment, a més a més de “Santa Eulàlia”, ja hi podeu trobar els “Closcadelletra” de Biel Mesquida. Francesc Vilanova i la pacificació intel·lectual de Barcelona, al primer episodi “Santa Eulàlia” no serà un podcast d’història, serà un podcast sobre el present i sobre el futur de Barcelona. Però, precisament per això, hem volgut començar parlant amb un historiador. Barcelona té la ferida del conflicte nacional encara oberta, cinc anys després del 2017, i viu un combat cultural i polític decisiu. Començar mirant enrere ens anirà bé per a fer paral·lelismes, per a entendre amb quins mecanismes intel·lectuals i culturals s’ha mirat de mantenir Barcelona sota control. Molts arguments que avui, modernitzats, encara es fan servir, ja hi eren fa vuitanta anys. N’hem parlat amb el professor Francesc Vilanova i Vila-Abadal (Barcelona, 1962). És professor d’Història Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona, director de l’Arxiu Carles Pi i Sunyer i membre del Grup de Recerca sobre l’Època Franquista. Vilanova és una de les eminències principals al país sobre el primer franquisme a Catalunya i l’exili de 1939. L’any 2018 va publicar Franquisme i cultura. Destino. Política de Unidad (Lleonard Muntaner Editor). El llibre explica detalladament com va ser la lluita per a l’hegemonia intel·lectual a Barcelona. La història de la revista Destino, altaveu de les idees amb què el règim franquista va voler pacificar Barcelona, és molt representativa de la petjada cultural i política que la dictadura deixà a la Barcelona d’avui.

Hi ha tota una Barcelona que ens perdem cada vegada que, per moure-’ns-hi, fem servir les aplicacions de mapes dels mòbils per guiar-nos per la ciutat. És la tesi de l’arquitecta Maria Rubert de Ventós, que va ser, per la Universitat Politècnica de Catalunya, la primera dona catalana catedràtica d’Urbanisme, i que ha fet classe als Estats Units, Xile, Itàlia i Alemanya. “El desavantatge del GPS és que la gent no sap on és. Mai no saps on ets en relació al conjunt. No saps on és el mar, o els dos rius que ordenen les ciutats”, lamenta. Al llibre Barcelona sense GPS, publicat l’any 2021 per Icària Editorial, Rubert hi explica els desafiaments que detecta en aquesta ciutat que ha anat apamant mentre hi passeja, l’observa i la dibuixa.  Per començar, avisa que seria “un error garrafal no apostar per una Barcelona forta, on es concentri la inversió i s’entengui que hi necessitem més cultura”. Segons Rubert, “Barcelona ha estat sempre interessant quan hi ha hagut més diversitat cultural, més barreja, i més barreja vol dir més conflicte. Si tots som iguals, i tots parlem la mateixa llengua i tot és monòton, no passa res, és una mar molt calmada, però això no és una ciutat: una ciutat és diversitat”. La urbanista considera que fa molts anys que al govern de la Generalitat no li interessa prou la capital, i sosté que, si Madrid ataca la ciutat, ho fa menys que no ens pensem. “Barcelona, per sort, és una ciutat molt resilient”, diu.

“Viure al Gòtic és una resistència permanent”, explica Martí Cusó. És biòleg de formació i és un dels portaveus de l’associació Resistim al Gòtic, que agrupa veïns del barri més cèntric de Barcelona. La seva família fa unes quantes generacions que hi viu i ha vist l’evolució més accelerada del barri, d’ençà de final del segle XIX. “Una de les frases que diem més al Gòtic és que viure-hi és una militància, perquè lluitem contra totes les adversitats del capitalisme expressades a la ciutat de Barcelona”, explica. La centralitat ha fet que el barri fos el primer a patir els efectes, per exemple, del turisme massiu, l’especulació immobiliària o l’expulsió veïnal, però res d’això ja no és tan sols un fenomen cèntric: “Cada cop passa a més barris”.

De la revolta per l’augment del preu del pa, l’any 1789, a les vagues de la indústria tèxtil durant el segle passat, la primera pedra de moltes lluites socials, a Barcelona, l’han posada les dones. Aquesta llavor feminista de la lluita ha estat sovint arraconada en els llibres d’història, tal com la mirada masculina també s’ha imposat sovint en l’ordenament de l’espai públic –i de l’espai privat. En aquest episodi en fem una repassada amb Isabel Segura, historiadora de la ciutat, que diu que la història que s’ha explicat de Barcelona ha tingut molt en compte el paper elemental de les dones. Segura és autora de més d’una vintena de llibres, com ara Barcelona feminista (Ajuntament de Barcelona, 2019), Barcelona en construcció (Viena, 2017) i la col·lecció que inclou, entre més, recerques sobre les dones de l’Eixample, Sant Andreu o Sant Martí, també editades per l’ajuntament.

Malgrat que la relació ha canviat molt, els últims anys, “per a l’imaginari barceloní, el Besòs continua essent un final”. Segons l’arquitecta Carme Ribas, que n’és gerent del consorci, la capital continua veient el Besòs com una frontera, tot i que més mental que no pas física, perquè és un riu estret i, per tant, fàcil de creuar. Cada dia hi ha molt moviment. Aquesta visió del Besòs com un final ja venia del pla Cerdà, que s’acabava amb un parc fluvial al costat del riu i, per tant, ja el considerava un límit. Això, diu Ribas, ha de canviar: “Moltes vegades, quan es presenten plànols a Barcelona, s’acaben al Besòs. Sempre em pregunto per què. Per què no comencem a dibuixar plànols més extensos, o que posin el Besòs al centre?”, es demana. La cosa ha començat a canviar, però encara manquen inversions i, sovint, els resultats dels plans i les idees que s’expressen damunt del paper costen de palpar.

“Destruint la iglésia heu restaurat la iglésia, la que se fundà per a vosaltres, els pobres, els oprimits, els desesperats…” És un fragment de La Iglésia cremada, el tercer article de Joan Maragall sobre La Setmana Tràgica, publicat l’any 1909, en què responia a la crema d’esglésies i esperonava un procés d’obertura i retrobament de la institució amb els ciutadans. Ha passat més d’un segle i l’església l’ha fet, aquest procés, però hi ha qui sosté que encara es pot anar més enllà, en el sentit físic d’obrir-se: l’arquitecta Alba Arboix, professora de Disseny a la Universitat de Barcelona, és autora del llibre Barcelona. Esglésies i construcció de la ciutat, editat per l’Ajuntament en col·laboració amb l’Arquebisbat. Arboix diu que avui, a Barcelona, hi ha moltes esglésies poc concorregudes que es poden destinar encara a nous usos.

Com serà Barcelona d’aquí a uns anys? Quines infrastructures necessita, i d’aquestes infrastructures, quantes n’hi ha ja de previstes? L’arquitecte Josep Bohigas respon totes dues preguntes, però amb una certa prudència: “A molts urbanistes se’ls il·luminen els ulls quan parles del futur i s’imaginen que esborren tota la realitat on viuen, perquè els molesta, i pensen ciutats perfectes, però la ciutat del futur es construeix sobre la ciutat del present”, explica. Els últims vuit anys, durant el mandat d’Ada Colau, Bohigas ha estat director general de Barcelona Regional, l’agència pública de planejament estratègic de la ciutat. Allí, explica, molta gent el visitava i li deia: “Parla’ns de la ciutat del futur!” Ell diu que els agafava del bracet, obria la finestra i els deia: “Mira, la ciutat del futur és aquesta que veus”. En aquest episodi, tanmateix, posa la imaginació en marxa.

L’activista Núria Soto va començar a treballar com a repartidora de Deliveroo fa vuit anys, quan en tenia poc més de vint, i ha viscut des de dins els anys de creixement del sector. Primer li van prometre flexibilitat, una manera pràctica d’obtenir un sou extra mentre estudiava. L’únic requisit era que t’havies de donar d’alta d’autònoms. De seguida es va adonar que res no seria com s’esperava: “De cop i volta em vaig trobar que, si no treballava els caps de setmana, no em donaven hores. En lloc de treballar com volia, en realitat, ells obrien unes franges horàries i era la llei del més ràpid. Era l’empresa, en funció de les seves necessitats, que m’acceptava unes hores o unes altres. Hi havia un sistema de coacció: fes el que vulguis, però si no acceptes comandes o no treballes en caps de setmana, no tindràs hores”, explica.

Manel Vidal i Boix (Salt, 1989) explica que, per arribar a aquesta entrevista, ha hagut d’obrir el Google Maps per a fer tres carrers del Raval. Quan va arribar a Barcelona, l’any 2010, a vint-i-un anys, es va penjar un mapa a l’habitació per a memoritzar la ciutat, però de moment no li va fer gaire efecte. “Hi ha molta gent que el primer any de carrera Barcelona l’escup, perquè no s’hi sap moure, perquè no acaben de calcular bé el ritme de la ciutat, què ets tu dins de la ciutat”, explica. A ell també li va passar. “He tingut por que Barcelona m’escopís. El primer any, quan vinc a estudiar, amb més de vint anys, no conec gens la ciutat, no connecto amb gent nova, no conec ningú de la meva classe, i després d’estar-hi un any me’n vaig sense saber res de Barcelona”, diu. Ara, però, s’ha convertit en la seva ciutat, l’única en què creu que podria viure, malgrat trobar-li tots els defectes. Vidal explica que les dues vegades que s’ha implicat de debò en un projecte seriós, impulsat amb més gent, “la conclusió és que hi ha país, hi ha una mena de sotabosc que són força gent, et vénen a veure i els interessa el que facis”. “No m’ha semblat gens difícil fer coses d’èxit en català a Barcelona”, explica. Aquests dos èxits són el pòdcast d’humor sobre futbol més escoltat del país, La Sotana, i el cicle de monòlegs El Soterrani, dues iniciatives no necessàriament barcelonines, ni fetes exclusivament per barcelonins, però que bateguen a la ciutat i després han sabut estendre’s com una taca d’oli arreu de Catalunya. La Sotana, amb l’audiència, i el Soterrani, amb actuacions arreu del territori. No és una casualitat: per a Vidal és essencial “que Barcelona estigui connectada de veritat amb la resta del país”, perquè tot el Principat és l’àrea metropolitana.

Els jocs olímpics de 1992 van mirar d’amagar el conflicte a la ciutat de Barcelona, i van crear un model que volia “suturar tots els antagonismes socials del postfranquisme”. En paraules d’Edgar Illas, professor d’Estudis Catalans de la Universitat d’Indiana i autor del llibre Pensar Barcelona: Ideologies d’una ciutat global, els jocs són “un moment molt representatiu d’una reconciliació que entra dins del fil de la història, quan la guerra freda s’està acabant i ja no hi ha blocs, és una representació perfecta d’aquest moment de conciliació posthistòrica”. Al cap dels anys, tant les manifestacions dels indignats com el procés independentista sembla que tornen el conflicte a la superfície de la ciutat. Segons Illas, però, són respostes fora de temps.

Segons l’enquesta de serveis municipals de Barcelona d’enguany, la inseguretat és la qüestió que més preocupa els barcelonins. Un 22,7% la situen al cim, per davant de la neteja i de l’accés a l’habitatge, tres punts més que no l’any passat. El debat sobre la inseguretat és difícil d’encarar a les grans ciutats. Primer, perquè les xifres exactes són difícils de mesurar. Segon, perquè hi té molt a veure la percepció dels veïns. Tercer, perquè sovint s’hi enfanga un debat polític molt intens. I quart, perquè no hi ha ni de bon tros unanimitat sobre les solucions que hi cal aplicar. En aquest episodi en parlem amb Xavi Muñoz, advocat penalista, criminòleg i expert en seguretat urbana, i que ha estat assessor en la matèria al Parlament de Catalunya.

El presentador i comunicador Òscar Dalmau (Barcelona, 1974) és del barri de la Bordeta. Els seus avis van veure com se n’aixecava una bona part, maó sobre maó. Ell, ja barceloní de soca-rel, es va afeccionar de seguida a passejar per la ciutat i fer-se amic de porters i conserges. Ha retratat façanes, vestíbuls i racons molt valuosos arquitectònicament que també expliquen una part molt important de la història de Barcelona, però que la gent sol menysprear amb una etiqueta. Arquitectura lletja. En aquest episodi de Santa Eulàlia, Dalmau hi explica la Barcelona que ha viscut; homenatja Núria Feliu, una barcelonina que ha estat molt important per a ell i per al barri de Sants; i parla de les joies urbanes que va immortalitzar al llibre Barcelona Retro: Guia d’arquitectura moderna i d’arts aplicades a Barcelona (Editorial GG).

L’any passat, es van allotjar a Barcelona 9,7 milions de turistes, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística espanyol. Segons un altre estudi de l’Institut de Recerca en Turisme, si hi afegim els qui van ser-hi de pas sense sojornar-hi, la xifra creix fins als 28 milions. “Rebre tants milions de persones en un espai relativament reduït ha de generar malestar d’una manera o d’una altra”, exposa l’expert Ernest Cañada en aquest episodi de Santa Eulàlia. Cañada és geògraf del treball, investigador postdoctoral a la Universitat de les Illes Balears i membre del col·lectiu Alba Sud. A parer seu, Barcelona és a temps de contenir els efectes del turisme massificat, perquè no en té tanta dependència com Palma, per exemple. Però cal actuar de seguida, i només serà possible amb un canvi de fons del model econòmic.

Sota els peus hi tenim una altra Barcelona. És la ciutat dels refugis antiaeris que molts veïns van construir amb les seves pròpies mans, de 1937 a 1939, per a protegir-se dels bombardaments de l’aviació feixista. Aquells dos anys, damunt de la ciutat van caure un milió de quilos de bombes, que van causar més de 2.700 morts i 7.000 ferits. La periodista i fotògrafa Ana Sánchez els ha investigat, recorregut i retratat. “Barcelona sencera va ser foradada pels veïns a pic i pala”, afirma. El resultat de la feina es va documentar en una exposició a La Model, 1.322. Refugis antiaeris de Barcelona, que a partir del febrer vinent es podrà visitar també a la Universitat Autònoma. L’exposició, que Sánchez va comissariar juntament amb l’historiador Xavier Domènech, demostrava que els refugis no tan sols expliquen una Barcelona del passat, sinó els fonaments de la Barcelona actual, gairebé literalment.

El periodista Marc Piquer passeja compulsivament per Barcelona. Troba racons amagats, visita barris poc mediàtics, s’entaula en restaurants que no surten a les guies. Ho retrata i comparteix al perfil de Twitter amb què el reconeix la gent, Barcelona Singular. El va activar fa més de deu anys, a proposta del seu cunyat, el també periodista Carles Capdevila, mort el 2017. Abans tenia la casa plena de retalls de diari sobre la ciutat; ara, però, la seva dona li ha prohibit de guardar-ne més a la casa de les Corts on s’han mudat ara. Diu que això de voler conèixer Barcelona de pam a pam li ve ja de petit, de l’acte rebel d’escapar-se de casa per descobrir gent nova i coses noves i, de fet, hi ha un punt de rebel·lia en la seva relació amb la ciutat. Ara, tot i que la continua trobant tranquil·la, hi percep una tendència a l’incivisme que voldria que s’esmenés.

L’actriu Berta Prieto és coautora d’una de les poques sèries que retraten una Barcelona actual que no sembla inventada. A Autodefensa, que es pot veure a Filmin, Prieto, Belén Barenys i Miguel Ángel Blanca ensenyen una Barcelona gamberra, crua, histriònica, amb molta ironia i poca clemència. La sèrie va aixecar polseguera perquè no té pudor, ni amb el sexe, ni amb les drogues, ni s’avergonyeix de la insolència de les protagonistes. Però ella és ben clara: “No crec que sigui una sèrie de modernes, perquè és molt clàssica narrativament.” Els ambients de la gent moderna de Barcelona –aquesta gent que “fan coses de moda, vesteixen raríssim i viuen en naus industrials de l’Hospitalet”– fan molt poca broma de si mateixos. “Una mica modernes sí que som, no diré que siguem monges, però no sé si qüestionar la cultura de la cancel·lació –com fan elles a la sèrie– ho faria qualsevol moderna”, diu.

L’economista Miquel Puig (Tarragona, 1954) té una mirada optimista sobre Barcelona. Diu que la capital se n’ha sortit, una cosa que no era pas tan clara fa uns anys. Ell mateix diu que ha viscut “dos moments que semblava que Barcelona estava morta”, i ara, en canvi, troba que la ciutat té oportunitats daurades per a ser una de les primeres d’Europa. L’últim mandat, Puig va ser durant tres anys regidor del grup d’Esquerra Republicana, encapçalat per Ernest Maragall, i ho va deixar per a ser secretari d’Afers Econòmics de la Generalitat, on coordina la gestió dels Fons Next Generation. Amb la vida política ja fora de l’àmbit municipal estricte, Puig va tenir temps per a condensar reflexions urbanes a l’assaig La ciutat insatisfeta (Ara Llibres), publicat l’any passat. En aquesta conversa a Santa Eulàlia, debatem i repassem amb Puig les idees que exposa al text, on repassa què hem fet malament, què hem fet bé i proposa què podem fer millor a partir d’ara.

Quines drogues es prenen, avui, a Barcelona? I qui les pren? La farmacèutica Mireia Ventura és un dels experts que té la radiografia més apamada. Coordina el Servei d’Anàlisi de Substàncies d’Energy Control, una entitat pionera al nostre país que procura que els consumidors siguin conscients de què prenen. Administracions i particulars els contracten perquè siguin un punt de referència en festes majors o festivals de música, i allí analitzen les drogues que els usuaris són a punt de prendre per a controlar que siguin de qualitat i que no estiguin adulterades. L’entitat, que ja té vint-i-sis anys, va néixer de la mà de gent que treballava en CAS (centres d’atenció i seguiment de drogues, de la xarxa pública). “A final dels 80 hi havia unes adulteracions molt tòxiques de les pastilles”, explica Ventura. L’equip fundador d’Energy Control va desenvolupar un test ràpid per a escatir què contenien. Avui encara hi ha gent que els coneix com “els qui analitzen pastilles”, però analitzen tota mena de substàncies.

L’any 2000, el batlle socialista Joan Clos va impulsar el 22@, una iniciativa per a reconvertir 200 hectàrees de sòl industrial, al districte de Sant Martí, en una zona estratègica dedicada a l’emprenedoria tecnològica. Ara, dues dècades després, els veïns es queixen que el 22@ fa aigües i que cal repensar-lo. Segons un estudi de l’Observatori dels Barris del Poblenou, avui un 42% de les oficines que hi ha són buides. Buides del tot, sense cap activitat. I mentrestant, els veïns veuen com es construeixen nous blocs que també són pensats per a fer-hi oficines, tot i que ja n’hi hagi de buits. Com pot ser, aquesta contradicció? Albert València, arquitecte i activista veïnal, membre de l’observatori, ho atribueix a l’especulació dels grans fons d’inversió, a l’artrosi interessada dels governs municipals i a un discurs exageradament optimista amb el model del 22@, que ell considera que no funciona i que s’ha tornat obsolet.

La violoncel·lista Ofèlia Carbonell és una experta en observar i viure detalls de la ciutat que a molts se’ns escapen. Per exemple, com viuen Barcelona els nòmades digitals a les seves xarxes socials; què fan els turistes estrangers quan hi vénen; com és que, tan sovint, les converses a Barcelona semblen monòlegs. Ara ha escrit un llibre que es diu Fusta i resina (Columna Edicions), amb la col·lecció Brunzits, de Juliana Canet, perquè diu que li faltava una mirada jove sobre Barcelona, un relat de la ciutat on sentir-se representada, físicament representada: “Volia escriure sobre Barcelona i des de Barcelona”. Havia tingut una època d’obsessió amb Mercè Rodoreda i amb Vida privada, de Josep Maria de Sagarra, i això li va donar “una imatge mitificada de la ciutat, que no acabava de saber traduir amb allò que vivia”. La seva Barcelona no coincidia amb la que havia llegit als llibres.

Avui estrenem la segona temporada de Santa Eulàlia, el pòdcast de VilaWeb sobre Barcelona, presentat per Ot Bou. La ciutat ha entrat en una fase nova. Encara cal veure què vol dir l’endreça que promet el batlle Jaume Collboni i cap on evoluciona el model de ciutat, però de moment hi ha una certesa: l’era d’Ada Colau s’ha acabat. A Santa Eulàlia volem seguir el ritme d’aquest canvi, observar-lo i analitzar-lo, i reprenem el fil, per començar, amb una entrevista a Salvador Rueda, de vegades conegut com el pare de les superilles, la idea urbanística amb més presència al debat públic de Barcelona dels últims anys. En aquesta conversa, Rueda fa una defensa aferrissada del projecte: arreu del món, diu, tothom en parla i vol aplicar-les. Però té una discrepància fonamental amb el govern dels comuns: segons ell, les obres que han començat a Barcelona no fan cap superilla, sinó purament “eixos verds, carrers de vianants”.

L’era d’Ada Colau s’ha acabat. El resultat de les eleccions municipals, si no hi ha un tomb de guió rocambolesc, apunta un canvi de cicle. O més aviat “un túnel del temps, un retorn al passat”, com diu la narradora i assagista Mercè Ibarz. Al pòdcast de VilaWeb sobre Barcelona, Santa Eulàlia, hem recuperat cinc veus a qui havíem entrevistat per a desxifrar què ha passat en aquestes eleccions: a més a més d’Ibarz, el periodista Antonio Baños, l’escriptor Adrià Pujol, l’experta en habitatge Carme Trilla i el filòleg Pau Vidal. Respostes més enllà dels resultats, dels guanyadors i els perdedors, més enllà dels programes oficials, més enllà de la cara estrictament institucional de la política. De què no s’ha parlat, als debats i a la campanya? Què cal fer a partir d’ara?

El filòleg i escriptor Raül Garrigasait (Solsona, 1979) va arribar a Barcelona a setze anys per estudiar música. Ara viu de prop de la gran reforma del carrer Consell de Cent, un dels emblemes del govern d’Ada Colau. “Hi passejo i veig que van apareixent les plantes i zeros als pisos. És un regal econòmic espectacular als propietaris d’aquella zona, i una mala passada per als qui hi estan de lloguer, perquè d’aquí poc n’hauran de marxar. Però és un canvi molt en la línia del que s’ha fet sempre a Barcelona”, afirma. “És el gran dilema dels últims anys, que es comenta sempre a Barcelona, d’haver de triar entre una ciutat guapa, moderna, amb uns preus desorbitats que expulsen els barcelonins, o una ciutat lletja, decadent, amb uns preus acceptables per als barcelonins però que és una merda. No poder trobar un desllorigador en això és el drama”. En aquest episodi, l’escriptor reflexiona sobre les reformes urbanístiques, Collserola, els senglars, la literatura urbana i el Parc Güell.

Xavier Trias i Vidal de Llobatera (Barcelona, 1946) és el candidat de Trias per Barcelona, una candidatura estèticament personalista, però que aplega Junts per Catalunya i el PDECat –en la primera gran aliança després de tres anys de divorci–, a més de Demòcrates i Moviment d’Esquerres. Trias nega que l’experiment obri la porta a la restauració de la vella Convergència, que diu que és impossible que torni, però es presenta com el pal de paller d’un espai polític que, segons ell, no s’hauria d’haver fragmentat. La candidatura de l’ex-batlle (2011-2015), que havia assegurat fa un any que no es presentaria, va sacsejar els pronòstics. Van arribar-lo a situar primer, ara dibuixen un empat triple amb Ada Colau i Jaume Collboni. En aquesta entrevista, Trias respon sobre les seves propostes, el seu grau de compromís amb l’independentisme i les línies vermelles que posaria al PSC.

Les ciutats tendeixen a la desigualtat i a la segregació. Els rics viuen amb els rics. Els pobres viuen amb els pobres. I això encara consolida les diferències, unes diferències que ja han superat les fronteres de la ciutat estricta: aquesta tendència de segregació s’ha escampat per tot el territori. Amb quines polítiques cal afrontar-ho? En parlem amb el professor de Geografia a la Universitat Autònoma de Barcelona Oriol Nel·lo, especialitzat en estudis urbans i ordenació del territori, i ex-secretari per a la Planificació Territorial durant els anys del tripartit. A parer seu, la segregació és alhora efecte i causa de desigualtat: “Aquells qui menys tenen i que, per tant, haurien de requerir de més suport dels serveis públics, van a raure per mor dels preus en aquells barris on hi ha menys serveis públics o de pitjor qualitat”.

Ernest Maragall i Mira (Barcelona, 1943) és el candidat d’Esquerra Republicana de Catalunya a l’Ajuntament de Barcelona. No és ben bé una cara nova: va entrar a treballar-hi fa cinquanta-tres anys, en càrrecs tècnics, i ha estat un dels cervells més influents a l’hora de definir la ciutat. Va ser la mà dreta del seu germà, Pasqual, durant el seu mandat, i regidor i portaveu (1995-2004) durant l’era de Joan Clos. L’any 2019, quan era conseller d’Acció Exterior del govern de Quim Torra, Oriol Junqueras li encomanà a dit que substituís Alfred Bosch, que havia guanyat les primàries. Va guanyar les eleccions, però Ada Colau es va deixar ungir per Manuel Valls i li va barrar el pas. Després de quatre anys donant suport al govern dels comuns i el PSC en la majoria de projectes, Maragall mira ara de presentar-se com el canvi.

Daniel Sirera (Badalona, 1967) és el candidat del PP a l’Ajuntament de Barcelona. El seu retorn ha estat una sorpresa i una opció força personal d’Alberto Núñez Feijóo: Sirera havia estat regidor fa vint-i-cinc anys i en feia quinze que no era a la primera línia política. Deixeble de Josep Piqué, mort fa uns dies, el va substituir breument al capdavant del PP català, abans de cedir al pas a Alícia Sánchez Camacho. Després ha estat durant deu anys conseller secretari del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, i, fins que el gener proppassat es convertí en candidat, cap de gabinet de Carlos Mazón, candidat del PP a la Generalitat valenciana. Sirera parla amb un to més tranquil que el seu antecessor, Josep Bou, però diu que n’elogia la feina. Vol més turistes, més agents de la guàrdia urbana i aturar les superilles, i avisa Xavier Trias i Jaume Collboni que els posarà condicions per a investir-los.

Barcelona està en transformació constant, com més va més despersonalitzada, com explica Julià Guillamon, i en la literatura es veu perfectament. Ell mateix ho va escriure en un assaig que es va anticipar uns quants anys a les cròniques crítiques sobre la degradació de Barcelona. El va titular La ciutat interrompuda (2001), un concepte que ha fet fama perquè explica, a través d’un repàs literari molt ben trenat, com la ferida olímpica talla la història de la ciutat d’una manera crua i poc romàntica, com una factura ajornada. “Molts dels escenaris tradicionals de la novel·la han desaparegut i, amb ells, les coordenades que feien llegible la ciutat”, diu Guillamon. “Paral·lelament, ha sorgit una ciutat nova, sense memòria ni referents, on els poders públics i els capitals internacionals imposen la seva ficció.”

L’arquitectura i la vida quotidiana són vasos comunicants, molt més que no sembla. Les voreres, els bancs, els espais amb ombra o fins i tot l’aparença de les façanes condicionen el nostre dia a dia com a vianants. Sandra Bestraten, presidenta de la demarcació de Barcelona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, avisa que la manera com ens movem per la ciutat evoluciona constantment i afecta tothom. “Ara tenim bicicletes, tenim patinets. Ens movem massa de pressa. Crec que, en general, hauríem d’abaixar el ritme. Molta gent gran, per exemple, no surt perquè té por”, explica. Una de les seves obsessions és fer una ciutat inclusiva, i la seva recepta mirant endavant és dialogar amb tothom i tenir en compte les condicions dels ciutadans, per minoritàries que semblin.

A Barcelona hi ha dèficits estructurals en l’àmbit de la recerca científica, tot i que de vegades hi ha qui ens vol presentar com una ciutat capdavantera. “El nostre sistema de recerca és una mica pervers”, diu el professor i investigador Pere Martínez Serra, de la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (ICREA). A Catalunya hi ha molt de talent, afirma, però també hi ha un problema de finançament, una burocràcia massa inflada, una falta de confiança en els investigadors, un desequilibri entre centres de recerca, i unes universitats empobrides. Ell mateix ho ha pogut comprovar, comparant el sistema català amb el dels Estats Units i Noruega, dos llocs on també ha treballat. “Tornar a Barcelona després dels Estats Units va ser com la nit i el dia”, explica. “Allà, quan algú ocupa una plaça per primera vegada, rep una dotació econòmica però també un suport logístic que permet de començar a investigar des del primer dia”. A Barcelona, en canvi, “comences a fer recerca amb una mà davant i una altra darrere”.

Marxar de la ciutat on vas néixer “provoca un xoc identitari: fins a quin punt una part de la meva identitat, de qui sóc, eren el meu entorn i la meva gent?”. Tant se val si ets d’un poble o d’una ciutat mitjana que se’n va viure a la gran urbs, com si ets de la gran urbs i te’n vas a viure a l’estranger. Tornar-hi en provoca un altre, de xoc. És una renúncia? Un retrocés? Aquesta és la qüestió que travessa la segona novel·la d’Arià Paco (Igualada, 1993), Covarda, vella, tan salvatge (Amsterdam Llibres). Els seus personatges volen i dolen: “Fan somnis els uns al costat dels altres, pensant que després podran compartir un espai vital”, explica, “però quan es fan grans, l’ambició professional o el fet de voler-se’n sortir” fa, sovint, que Igualada els sembli petita i que tinguin ganes de marxar. La força gravitatòria de Barcelona els empeny però també els expulsa. Senten que és la seva capital, però també que mai no se la podran fer seva.

La transformació del districte de Ciutat Vella representa molt bé la transformació de Barcelona durant aquestes darreres dècades. Per bé i per mal. Segons l’arquitecte Martí Abella, “Barcelona ha estat i continua essent un model de ciutat per la seva evolució social, econòmica i urbanística”, i al centre d’aquest model hi ha hagut Ciutat Vella. “Ciutat Vella va ser l’argument pel qual un alcalde de Barcelona va parlar davant l’Assemblea General de l’ONU. No ho havia fet mai cap alcalde”, recorda. “La resta de grans ciutats s’han fixat en què passava a Ciutat Vella. Hem tingut intercanvis amb París, amb Berlín, amb Mèxic, l’Argentina, Lima, Malàisia. Ha vingut gent de tot arreu.” Abella va ser director de promoció i comunicació de foment de Ciutat Vella durant gairebé trenta anys, entre el 1986 i el 2007.  Segons Abella, el procés de transformació de Ciutat Vella “va començar somiant molt poc i va arribar a gairebé tot el que podia aspirar”. Ara, en canvi, veu que l’impuls renovador que va començar després de la dictadura, a partir del Pla General Metropolità del 1976, s’ha estancat i afeblit. A parer seu, sobretot a partir del 2010, els governs municipals no es plantegen que s’ha de preveure la torna de l’èxit i de l’atractiu de la ciutat i evitar la despersonalització que hi detecta avui. Això, en el moment decisiu, quan la marca Barcelona és en la màxima ebullició, “l’Ajuntament no és capaç de veure-ho o de prendre les mesures necessàries”.

“No entenia ni entenc aquesta Barcelona”, escriu el periodista Antonio Baños. Acaba de publicar el llibre Barcelona no té solució (Viena Edicions), en què reflexiona sobre el futur de la ciutat, perquè que no tingui solució, diu, no vol dir de cap manera que no tingui futur. “El problema que trobo en els discursos polítics sobre Barcelona és que la volen solucionar. És a dir: donar un model final, bé sigui un parc recreatiu per a turistes, una ciutat per a la ciència o una immensa superilla on passejar ociosament la gent que teletreballa”, diu. En canvi, ell considera que “Barcelona és una ciutat dialèctica: poderosa sense poder, capital sense país, costanera però –en la psique– sense mar, burgesa i proletària, catalana i migrada… Sempre està en dialèctica”.

La narradora i periodista Mercè Ibarz, que passeja per Barcelona com els personatges dels seus Contes urbans (Anagrama, 2022), considera que no estem prou avesats a mirar la ciutat. A observar-la i retratar-la. A baixar a l’última parada d’una línia del metro i badar. Un exemple que ho demostra bé és que no hàgim estructurat una tradició audiovisual forta, que expliqui Barcelona amb imatges, que en faci una crònica com la que els films de Martin Scorsese fan de Nova York. En aquest episodi de ‘Santa Eulàlia’, Ibarz explica com veu avui la ciutat i com la veia una de les seves barcelonines més admirades, Mercè Rodoreda, de qui va escriure que, passada la guerra, “no suportava la ciutat que de tan derrotada havia esdevingut invisible”.

L’escriptora i periodista Llucia Ramis diu que l’única manera d’estimar Barcelona és odiant-la. No és cap boutade, ve d’una reflexió antiga, de fa pel cap baix quinze anys, quan ella i més autors van publicar el llibre Odio Barcelona (Editorial Melusina). “Després de la campanya del Posa’t guapa, començava la de La botiga més gran del món. Així és que l’evolució era clara: si s’havia maquillat amb la intenció de vendre’s, llavors significava que Barcelona era una Gran Madame que ens prostituïa a tots”, hi escrivia. Aleshores els van dir de tot, recorda Ramis, i fins i tot els van qüestionar la condició de barcelonins. Ara, diu, gairebé cap dels autors ja no viu a la ciutat. Ella sí, ella fa vint-i-sis anys que hi viu, i s’hi queda com si no se’n pogués anar, tot i que diu que sempre té ganes d’anar-se’n. L’any 2017 escrivia que encara odiava la ciutat. I ara?

L’accés a l’habitatge és una de les preocupacions principals dels barcelonins. I no només l’accés a l’habitatge: també mantenir-lo. Arreu del país, els desnonaments són una xacra. L’any passat n’hi va haver 3.344 al País Valencià, 3.136 a Catalunya i 1.209 a les Illes Balears. A banda, els barcelonins dediquen prop de la meitat del seu sou a pagar el lloguer, i això escanya la qualitat de vida, però la política institucional naufraga. La regulació no arriba. El Tribunal Constitucional va tombar la llei catalana que regulava el preu del lloguer, i ara partits i entitats en negocien una d’espanyola que costa molt que arribi a bon port. La crisi és estructural. Però l’última dècada també han canviat coses de fons. Els llogaters s’han començat a organitzar políticament, i ho han fet per exemple amb entitats com el Sindicat de Llogateres.  Segons l’economista Carme Arcarazo, portaveu del sindicat, l’origen de bona part dels mals és l’any 2013, any en què “comença a créixer la concentració del mercat del lloguer”. “Fins al 2013 no hi havia fons d’inversió. Hi ha una concentració de la propietat en molt poc temps. No és casualitat: el 2013 s’aproven dues lleis fonamentals per entendre el que ha passat en aquest país”. En la primera, es donen beneficis socials a les SOCIMI, la figura fiscal que fan servir els fons d’inversió, i “es redueixen els drets dels llogaters: els contractes passen a ser de cinc anys a ser de tres”. “Això, ja es va fer amb aquell objectiu, va posar una catifa vermella als fons d’inversió. Se’ls va dir: ‘Això és el vostre paradís’”, critica.

Barcelona no fa de capital cultural de Catalunya. Ni Pujol, ni Maragall, ni Trias, ni Colau. O no els ha interessat, o bé no se n’han sortit. Al títol del seu últim llibre, el professor Marc Roig i Badia ho resumeix molt bé: Barcelona, cultura sense capital (Publicacions de l’Abadia de Montserrat). “Com que Pujol jugava al folklorisme i Maragall a l’internacionalisme, ningú no es va posar a l’agenda treballar perquè la cultura catalana fos la principal a Catalunya”, diu. Sense els deures fets, ara ens trobem que la globalització i el nacionalisme banal espanyol formen “un còctel Molotov que acabarà amb les possibilitats de la cultura catalana”. Quines polítiques s’haurien d’haver fet i no s’han fet? I “la pregunta del milió de dòlars”, segons Roig: “Per què si la cultura és un factor clau en la conformació de la identitat catalana se li dona tan poca importància?”

La periodista Júlia Bacardit acaba de publicar ‘Un dietari sentimental’, amb l’editorial Medusa. És un dietari transparent, ben escrit, que no amaga les coses per vergonya i que parla sense embuts ni ornaments sobre la seva vida amorosa. De fons, però, sempre hi ha Barcelona, i la gent que hi viu i com s’hi comporta. Bacardit és una barcelonina de soca-rel, de Sant Andreu del Palomar, que pateix per la despersonalització de la ciutat però que la vol heterogènia.  A Barcelona, diu, “és constant aquesta contradicció entre voler ser universal i voler ser ultralocal. Però crec que això és Catalunya”, Catalunya resumida en una sola idea. “Barcelona té vocació, per això no és provinciana del tot. No ho dic per tirar-li floretes: ho dic de debò. Té mar, és prou gran. Amb Gaudí ja es veu. Qui és aquest penjat que vol anar tan enllà? Mires la Sagrada Família i penses: ‘Ha fet una cosa diferent’. Diràs que és una mona de Pasqua, el que vulguis. Però l’ambició que hi ha darrere és molt gran. Per això Barcelona no pot ser provinciana i prou i sempre hi ha aquesta lluita”, afirma Bacardit.

Què distingeix Barcelona com a ciutat? Segons l’enginyer i urbanista Andreu Ulied, un equilibri peculiar i paradoxal. Per una banda, “és una ciutat més europea que les europees. Té molt d’ordre gràcies a l’Eixample i gràcies a la topografia i la geografia, entre el mar i les muntanyes. Té un cor molt endreçat. Pasqual Maragall deia que tenia el cor quadrat. És una ciutat molt ordenada i amb molta densitat, en relació amb la resta de ciutats europees”. Per una altra banda, però, “té qualitats de ciutat americana”. “Recorda la Llei d’Índies. Es va desenvolupar en algun moment com la colonització de la plana de Barcelona. L’Eixample és molt americà, va ser molt criticat per arquitectes d’aquell moment perquè deien que té una ànima grisa, americana, ensopida, repetitiva”. Ulied és autor de dos llibres sobre la ciutat. El més recent és Barcelona pròxima. Construir, habitar, pensar les ciutats (2019), en què repassa les transformacions passades i futures de la ciutat. L’altre és un recull més humà, un trencadís de veus: La ciutat infinita. A través de les Barcelones i Catalunyes viscudes o imaginades (2008). Tots dos són editats amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona. En aquesta entrevista parla del futur de la zona de la Sagrera, dels problemes amb el Pla General Metropolità, que es va fer a mà i, “ara que ens el podria fer Google, no som capaços de fer-ho”, i de les superilles del govern d’Ada Colau, que diu que han de ser benvingudes, però que, “si som més refinats, podríem dir que la mobilitat es menysté una mica”.

Més de la meitat dels qui viuen a Barcelona no parlen mai en català o bé molt poc. Si els parlen en castellà, el 82,4 % dels barcelonins catalanoparlants canvien de llengua. A la resta de l’àrea metropolitana, aquest mateix percentatge arriba al 87,9 % — una xifra molt més alta que no la mitjana de Catalunya on aquest canvi el fan el 76,5% dels parlants. Són xifres d’un estudi de Plataforma per la Llengua. Hi ha un problema amb el català a Barcelona. Un problema complex, que avui mirem d’encarar amb el filòleg Pau Vidal. Com és el català de Barcelona? Tenim marge, en una ciutat on hi ha una defensa tan ideològica del bilingüisme?

L’escriptor i antropòleg Adrià Pujol fa anys que rumia sobre què vol dir ser barceloní, i diu que troba a faltar “barcelonins amb identitats fortes, que reivindiquin realment què és ser de Barcelona”. Pujol, begurenc de l’Eixample i barceloní de l’Empordà, detecta que “queden poquíssims barcelonins”. “Un barceloní és un ésser desubicat permamentment perquè viu en una capital cosmopolita transnacional i alhora és d’un provincianisme que no se l’acaba. I, com que més de la meitat dels barcelonins som de fora, com és lògic en tota ciutat, encara és més difusa la identitat del barceloní”, explica. Segons Pujol, aquest provincianisme que diagnostica ve –en bona part– del fet de no tenir un estat. “El discurs és capitalí i la ciutat ha estat Cap i Casal, però de facto no és capital de cap estat, i això genera un desordre fins i tot psíquic, no només cultural, perquè el barceloní té una relació estranyíssima amb el país, i ja no diguem amb els Països Catalans. Quan el barceloní es passeja pel país i se’n va a esquiar o a la platja és víctima d’un rebuig permanent, gairebé humorístic, però que és un desordre. No tenim estat, i com que no hi ha estat és impossible que no ens barallem entre tots”, diu.

Els MENA, que en realitat són joves menors sense família, o amb la família a l’estranger, són un sintagma que el populisme fa anar sovint per allà on vol. Per defugir rumors i de notícies falses que corren per la pólvora per WhatsaApp, en parlem amb Rita Grané, que dirigeix l’associació Punt de Referència, una de les entitats dedicades a l’acompanyament de joves tutelats i ex-tutelats més importants a Barcelona. Quines opcions tenen, aquests joves, quan fan divuit anys? En què fallen, les administracions?

La crisi d’habitatge és com una onada que, mentre arriba a la costa, es fa gran i més gran. Les institucions no la domen bé i els veïns en pateixen les conseqüències. L’últim trimestre de l’any passat, el preu del lloguer va batre rècords a Catalunya i es va situar en 805,69 euros, un 9,2% més que el 2021. A Barcelona, la mitjana va pujar fins als 1066,68 euros, un 14,4% més. Sembla que no hi hagi aturador. Quina és l’arrel del problema? Què poden fer-hi l’Ajuntament i la Generalitat i per què no se’n surten? I el govern espanyol? Al dissetè episodi de Santa Eulàlia, hi escoltem l’anàlisi de l’economista Carme Trilla, una de les principals expertes del país.

A La vocació de modernitat de Barcelona: auge i declivi d’una imatge urbana, Joan Ramon Resina repassava els moments daurats de la ciutat i n’augurava un declivi immediat. Quinze anys després, diu que aquest declivi ha arribat. “Aquest llibre anunciava el final del ‘model Barcelona’ i el temps m’ha donat la raó. En les darreres pàgines del llibre, hi deia que el model de la Barcelona que aspirava a ser una ciutat moderna quedava cancel·lat”, diu. “Aquell model era una falòrnia, una construcció de l’elit de la ciutat” a qui Resina atribueix la intenció de construir una Barcelona d’ínfules cosmopolites, amb un relat basat “en tots els llocs comuns de la fraternitat universal”. En aquesta conversa, Resina, professor i cap del programa d’Estudis Ibèrics a la Universitat Stanford, hi repassa i actualitza les tesis del llibre.

A Barcelona ha guanyat allò que és bell per damunt d’allò que és humà. L’autor d’aquesta tesi és el professor d’Antropologia Manuel Delgado, un dels crítics més lúcids i esmolats del model Barcelona que va desvenvolupar Pasqual Maragall i amb el qual el govern d’Ada Colau no pogut o no ha volgut trencar del tot. Al quinzè episodi de ‘Santa Eulàlia’, analitzem amb ell el pes del maragallisme, la idea d’un nacionalisme barceloní, el paper influent i poderós dels arquitectes a Barcelona, l’urbanisme tàctic i la recuperació dels carrers. Delgado es mira la ciutat amb una interrogació vibrant i amb una certa nostàlgia, però de fa no pas gaire. De la dècada dels 2000, diu ell. En aquesta conversa esbrinareu per què.

L’educació, que mou ciutats, arrossega els peus de Barcelona per culpa de la desigualtat. Encara avui. Noemí Rocabert ha estat mestra al barri de la Mina de Sant Adrià de Besòs i, després, durant prop de vint anys, directora de l’escola Mestre Morera a Ciutat Meridiana, fins que va jubilar-se fa dos anys. Coneix bé els centres d’alta complexitat. Rocabert es va criar a la Verneda, però anava a l’escola a Sarrià. “Eren mons paral·lels. Ara ja ho són; abans, multiplicat per mil”: mons que van mostrar-li contrastos i injustícies que des de l’aula també es poden combatre. “Volia anar a fer de mestra en aquests llocs, volia crear túnels d’oxigen i de cultura i que tinguessin el català per poder anar pel món i defensar-se”, explica Rocabert. “Hi va haver una gran injustícia i una exclusió profunda, quan es va crear aquest barri. Remuntar això s’ha de fer amb una visió que no s’ha tingut. I amb una voluntat que allò sigui Catalunya que jo no l’he vista”, lamenta Rocabert. Quan ella va arribar a Ciutat Meridiana “tot era molt pobre i gris”. El metro encara s’estava fent. Els autobusos eren molt escassos, encara patien molt l’exclusió a Barcelona. Encara la pateixen avui, de fet, recorda Rocabert, “però és veritat que s’ha avançat molt”. A les escoles públiques, “els claustres encara eren molt de la transició. Tenies la sensació que estaves en una bicicleta estàtica perquè per molt que pedalessis no et movies de lloc ni milloraven les coses”.

Us fa venir esgarrifances, pensar en el Nus de la Trinitat? Fa vuit anys que un matí de dimecres us vau quedar embussats a les rondes i encara no us ha vingut a rescatar ningú? Avui mirem d’entendre l’origen dels malsons viaris de Barcelona i cerquem maneres de posar-hi remei. Parlem de mobilitat, de carrers, d’autopistes i carreteres amb Javier Ortigosa, vocal de la Junta del Col·legi d’Enginyers de Camins i, en qualitat d’expert, un dels redactors del nou pla director urbanístic metropolità. L’horitzó del pla és resplendent: grans avingudes plenes d’arbres, passejos i transport públic que reverdeixin l’àrea metropolitana. Ara, però, també en veurem els obstacles.

“Hi va haver un moment que Barcelona sí que hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va veure truncat”. Ho diu una veu autoritzada, la de Joan Magrané, un dels compositors catalans de més renom arreu del món, amb una obra ja destacada i un devessall de premis internacionals a la butxaca. Què ha passat? I què hem de fer, quina política cultural hem de seguir per a recuperar el temps perdut? Amb quines ciutats s’hauria d’emmirallar, Barcelona? Amb Magrané revisem avui l’estat de grans institucions com el Liceu, l’Auditori o el Palau de la Música, les relacions musicals amb Madrid i les aventures dels joves músics catalans que volen fer carrera.

Les últimes edicions de les festes de la Mercè han posat el dit en una nafra delicada: en quin estat es troba la cultura popular a Barcelona, com en tenim cura i com la vivim. El folklorista Amadeu Carbó demana calma. Diu que no hem de tenir por de debatre què és la cultura popular, i que això passa per repensar també la manera com s’hi aboquen les subvencions, el model de lleure que la ciutat ofereix als joves, la relació amb les tradicions que hi conviuen i l’equilibri entre la transformació i la preservació. Amb un discurs dinàmic i apassionat, avui a Santa Eulàlia, Amadeu Carbó i les flames culturals que encenen Barcelona. Els entrebancs amb què la cultura topa a Barcelona també són fruit de la relació de dependència que s’ha establert amb el poder de la ciutat. Carbó és molt crític amb el model de subvencions i diu que, per anar bé, les entitats haurien de poder-se valdre per a si mateixes. Si no en són capaces, és difícil que puguin defensar un discurs propi. “Quina capacitat tinc de plantar-me o de dir-li cul d’olla a un regidor si és qui em paga l’activitat?”, es demana. “És un problema complicat i que ve de lluny”, insisteix, “el sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant del poder”.

Com és que, a Barcelona, les voreres més pròximes al mar són més contaminades que no pas les de muntanya? Per què el problema de la contaminació a les grans ciutats no és ben bé el CO2, ni ho resoldrem tot si les omplim d’arbres? Com és que la racionalitat de l’Eixample, tal com l’hem implementat, no ens afavoreix a l’hora de netejar l’aire que respirem? Què han fet altres ciutats com París o Londres per a resoldre el problema de la distribució? L’aire és la gran crisi de salut del nostre temps, la causa de vora dues mil morts anuals a Barcelona, la sisena ciutat europea més contaminada per diòxid de nitrogen. Una qüestió de supervivència. Al desè episodi de Santa Eulàlia, ens en fa una lliçó l’arquitecta Olga Subirós, que l’any passat va ser la comissària del pavelló català a la Biennal de Venècia amb una exposició que justament es deia així: Aire. El projecte proposava un canvi metodològic a l’hora d’estudiar com l’urbanisme ha de combatre la contaminació. És una mirada carrer a carrer, racó a racó. “Els carrers del casc antic són molt estrets, per exemple. Hi ha més alçada d’edifici que amplada de carrer. L’Eixample, encara que hi hagi vint metres de façana a façana, també és més alt que no pas ample, excepte d’uns casos concrets. Això vol dir que la contaminació que es genera a peu de carrer és la que inhalem”, explica Subirós.

L’atenció primària té una importància particular a les grans ciutats, que avui creixen assetjades per la densitat, la contaminació i la digitalització. No tot són radiografies, tractaments i revisions. Com que es basen en el manteniment d’un lligam humà, els CAP i els metges de capçalera milloren la cohesió social i la qualitat de vida. No és un lema, hi ha dades que ho avalen. Amb el pòsit de l’experiència i el dia a dia, ho explica i ho defensa amb agudesa la doctora Meritxell Sánchez Amat, metgessa de família al CAP Besòs i presidenta del Fòrum Català d’Atenció Primària (FOCAP). Avui parlem amb ella dels problemes de recursos i d’equipaments que tenen els CAP i de les desigualtats entre els barris de Barcelona en termes de salut. Un dels desafiaments fonamentals per a la salut pública a Barcelona és la desigualtat entre els barris. Dos exemples ben il·lustratius: les dades de l’Agència de Salut Pública de Barcelona revelen que una persona que viu al barri de Torre Baró –al districte de Nou Barris– viu de mitjana nou anys menys que no una persona que neix a Pedralbes, i els embarassos d’adolescents a Trinitat Nova multipliquen per cinc els de la mitjana de Barcelona. Una de les eines amb què institucions i entitats volen millorar aquestes dades és el pla de barris. Aquí, de nou, la filosofia de l’atenció primària és decisiva. “Sabem que en les comunitats humanes on hi ha més relació, més vincles, tot millora. Milloren els resultats en salut, a les escoles, el benestar, tot”, explica la doctora.  Els metges de l’atenció primària –i comunitària, remarca Sánchez-Amat– són espectadors directes d’aquestes desproporcions. “Es veu claríssimament la càrrega de malaltia que hi ha amb circumstàncies més difícils. Això ens parla dels determinants socials de la salut. De vegades la nostra medicina té la temptació d’individualitzar les causes de la malaltia. Si emmalalteixes és que fumes, que no portes una vida sana, que no descanses prou. Dades com aquestes demostren que el codi postal té més importància que el codi genètic. Si neixes en un barri amb un nivell de renda més alt”, apunta la doctora, “és més fàcil fer esport, els horaris laborals solen ser més raonables, i tot això condiciona com creixes, com vius i com emmalalteixes”.

Barcelona és una ciutat costanera, una ciutat que sempre presumeix d’haver-se obert al mar i al món, però segons Marina Monsonís, els barcelonins tenen poca cultura de mar. Poc coneixement de què hi ha sota l’aigua que els envolta, de com n’han de tenir cura i de com se’n poden servir. Monsonís, que es defineix com una “artista especialitzada en cuina de barri en el context de la crisi ecosocial”, és de la Barceloneta, de família de pescadors, filla d’un estibador, i ha vist ben bé des de dins com el coneixement culinari del seu barri s’ha anat evaporant, atropellat per la ciutat i la cuina modernes.  Monsonís, molt activa en l’activisme social a través de l’art, porta els tallers de cuina del MACBA, és a la cooperativa d’art La Fundició, col·labora amb Conserves Litorals –un projecte de Cultura Viva i l’Ajuntament–, i la cooperativa La Chalmeta. Avui a ‘Santa Eulàlia’ parlem amb ella de la seva Barceloneta, de la cuina situada, de la sobirania alimentària i de com podem, com a ciutat i com a consumidors, tenir més cura del nostre entorn i del nostre menjar.