Els viatgers de la Gran Anaconda

Fa prop de vuitanta anys, les escriptores i aventureres Ella Maillart i Annemarie Schwarzenbach van emprendre, plegades, un camí que van considerar cruel. Un llarg i perillós periple en cotxe que les va portar a travessar Iugoslàvia, Bulgària, Turquia (Istanbul, Trebisonda) Armènia, Pèrsia (Teheran) l'Azerbaidjan i l'Afganistan (Herat i Kabul). És per això que "El camino cruel" esta considerat un dels grans relats de viatge del s. XX. Ella Maillart va ser una aventurera i una escriptora extraordinària, per contrast amb Annemarie Schwarzenbach, un personatge que han descrit com dels més inquietants del moment cultural europeu d'aquella època. A "El camino (o la ruta) cruel", Ella Maillart narra el "quasi" pelegrinatge amb un Fort Roadster de 18 cavalls, des de Suïssa fins a Kabul, l'any 1939. Un viatge memorable, en un llibre de capçalera, al costat de "Todos los caminos están abiertos", "Muerte en Persia" i "Camí d'anada i tornada", els viatges literaris que ens descriu l'igualment viatger, escriptor i editor Enric Soler. Acompanya'ns al ventre canoa dels "Viatgers de la Gran Anaconda".

"Rumb a Guadalcanal vam fer la travessa més lenta de tot el que portàvem de navegació al voltant del món". Laura Alameda i Joan Antoni Afonso intentaven arribar a l'illa més gran de l'arxipèlag de les Salomó, però el vent havia deixat un buit i el mar era un mirall. Guadalcanal és un bocí de terra gairebé del tot recobert de selva tropical. I, a la Segona Guerra Mundial, un dels escenaris principals de la batalla del Pacífic. Per això el fons marí del voltant de l'illa amaga un secret. O molts secrets. Un munt de destructors, fragates i cuirassats, i altre mena de maquinària bèl·lica nord-americana i japonesa que les bombes van destruir i enfonsar. Ombres fantasmagòriques dipositades sobre la sorra, colonitzades pel corall, habitades pels peixos i envoltades pel silenci de l'aigua. Tot plegat, un món fascinant." I amb Jordi Solà, poeta i viatger, s'acabava una etapa del llarg viatge al mont Kailas, i volien dirigir-se al tercer lloc sagrat del Tibet, a Tirthapuri. Acompanya'ns al ventre canoa dels "Viatgers de la Gran Anaconda".

La Xina ha construït l'equivalent a de dues Romes per any, els darrers anys. El que abans era el somni americà, ara és el somni xinès. "Hi ha pressa per desenvolupar-se, i tenen clar el preu que cal pagar: arrasar el passat" diu la sociòloga Marta Soler Alemany. I potser també, arrasar el present. En funció del grau de pol·lució, baixes o no al carrer a fer esport. A Pequín la Marta tenia un arsenal de màscares i cada dia, abans de sortir, triava quina era la més adequada. "Tu notes l'olor quan vas a Pequín", assegura la Marta. "Quan tornava a Barcelona i obria la maleta, feia olor de carbó", assegura. Per això l'aire que la Marta va respirar al arribar a Tòquio li va semblar com si algú hagués obert una finestra. "Tòquio és una ciutat del futur, però del present", diu. "I tot és tant pulcre, tant net, tant endreçat". Pequín-Tòquio amb la sociòloga, Marta Soler Alemany.

A l'estació de Puno, hi vaig arribar a les tres de la matinada. Feia cara de cansat i un home em va etzibar: "Pues tómese un mate de coca, ¡hombre!" I Eugeni Casanova així ho va fer. Abans, ja havia tastat l'aiahuasca, que a l'Amazònia peruana no es considera una droga, sinó una medecina. Aquest periodista de nas afinat havia arribat al Perú per seguir el rastre de civilitzacions perdudes i copsar misteris sense resposta. Va consultar vells xamans, arraulits en racons de la selva més pregona; es va enfilar per muntanyes amb els colors de l'arc iris, i va recórrer les sinuoses línies de Nazca, traçades per ser observades des del cel per una civilització incapaç d'enlairar-se sobre la Terra. O això és el que es creu. Però aquest no va ser el misteri que més va aclaparar el sagaç reporter. N'hi va haver altres. El Perú ignot, amb el periodista i viatger Eugeni Casanova. Acompanya'ns al ventre canoa dels "Viatgers de la Gran Anaconda".

Caminarem per mercats i basars d'arreu del món per fixar-nos en les maneres de fer de les persones, les formes de vestir, la gestualitat o les olors o ferums que s'hi respiren. Els mercats són, sovint, l'ànima dels pobles, on es guarden les essències. També sabrem els costums de la gent d'una altra illa remota, Pukapuka, a l'oceà Pacífic. I amb el viatger i escriptor Josep Maria Romero farem d'extres en una pel·lícula tailandesa. Viatge amb la Gran Anaconda

El Japó compta amb la societat més lectora del món, d'acord amb les estadístiques de la UNESCO. Els llibres i la cultura son indissolubles de la vida quotidiana dels japonesos. La lectura és part indispensable de la seva formació. Per això els pares tenen com un dels factors primordials de l'educació dels fills, transmetre'ls l'amor per la lectura. I per això mateix, des de ben petits, els pares expliquen contes als seus fills o van sovint a les biblioteques, obertes tots els dies de la setmana, sense excepció. De la mateixa manera que un diumenge al matí pares i fills poden anar a veure un partit de beisbol, també poden asseure's plegats en una biblioteca i compartir una estona de lectura. Tant de respecte és té per la societat que eduquen i que formen, diu Joan Portell, escriptor i pedagog, les vagues no formen part mai de les reivindicacions laborals de mestres i bibliotecaris. Un mestre o un bibliotecari mai es planteja fer vaga perquè sap que les conseqüències de la vaga acabarien perjudicant als seus alumnes. Tòquio i la societat japonesa, amb Joan Portell. Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.

Marco Polo, afirmava que els mags i nigromants de l'illa de Socotra eren els més extraordinaris i poderosos que hi havia al món. Tan Savis eren, que dominaven els vents, de manera que si un pirata havia robat a la seva illa, el retenien amb conjurs fins que els tornava el botí. El cert és que, des dels temps dels antics egipcis, grecs o d'Heròdot, corrien moltes llegendes fantasioses de Socotra. Tots atribuïen a l'illa unes qualitats màgiques fabuloses. Heròdot mateix creia que l'au Fènix hi vivia. Tothom havia sentit algun cop els relats d'aventures i naufragis. "Els mateixos mariners àrabs es referien a l'illa com un lloc temut i misteriós embolcallat sempre en bromes", explica el fotògraf i escriptor, Jordi Esteva. L'illa era temuda perquè els forts vents que l'escombraven bona part de l'any, dificultaven la navegació dels velers fins a l'extrem que molts d'ells acabaven estimbant-se contra els seus penya-segats. La sola aparició sobtada de la silueta de Socotra, a la galerna, era una visió que aterria als mariners. Socotra, l'illa de l'encens i la mirra, amb el fotògraf, escriptor i viatger, Jordi Esteva. Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.

El primer cop que Xavier Moret va anar a Islàndia, va obrir la guia telefònica i es va topar amb les instruccions del que calia fer en cas d'emergència. Islàndia és un país que belluga molt. Per terme mig, cada deu anys hi ha una erupció volcànica, un terratrèmol, apareix una muntanya o una illa. Lluny de sentir-se en perill constant, els islandesos viuen feliços enmig de tanta bellugadissa. Potser és per què se senten protegits pels esperits de la terra. El 60% creuen amb l'existència dels elfs i els trols. I un 5% es mostren convençuts haver-los vist algun cop. Les creences en éssers fantàstics estan tant presents que fins i tot el Ministeri de Carreteres d'Islàndia té un expert que té cura, sobre el terreny, perquè cap nova ruta envaeixi zones habitades pels elfs. Si ho fa, senzillament, es desvia. Carreteres que, sovint, travessen paisatges erms, apocalíptics. Només la neu de l'hivern i les llums del nord aconsegueixen amorosir-los. Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.

Els fenòmens dels esports de masses, per molts antropòlegs tenen molts dels elements bàsics que formen part de les religions. Podríem dir-ne que hi han transmigrat, de manera laica, de les religions. El camp nou n'és un exemple clar, l'estadi en seria el temple on la gent peregrina, gent d'arreu del món, no en va és un dels llocs més visitats. Té els seus herois i els seus dimonis, els seus càntics que sonen com a mantres, talment com una actitud religiosa. Fins i tot, per molta gent, dóna sentit a la seva vida. L'Agustí Pànikar, editor i escriptor especialitzat en història i antropologia de la religió, ens acosta a aquests substituts funcionals de les religions. Un nou episodi de "5 anys sense mitjons" al nord de la petita illa de Malekula, a Vanuatu, amb Laura Alameda i Joan Antoni Afonso. Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.

El que l'incita a viatjar és el mateix que l'incita a estudiar l'univers: entendre com funciona el món i les societats que l'habiten. "El més bonic de viatjar pel món", diu Andreu Ariño, "és trobar-te que tot i que hi ha coses que son del tot diferents, al final, hi ha un rerefons que ens fa éssers humans. Això és la Humanitat". En el seu llarg periple, l'Andreu ha estat en llocs dels que ningú en parla. Espais en blanc als mapes. La seva filosofia és viatjar sol, amb un pressupost baix, per zones remotes, no trepitjar hotels ni albergs, fer auto stop sempre que sigui possible i anar en sentit contrari al que indiquen les guies. El resultat, nou detencions en poc més d'un any de viatge. "A la Casa de la mort de la mare Teresa de Calcuta, vaig veure com treien cucs de la carn gangrenada de persones convalescents. Vols aprendre molt del món d'allà fóra, però acabes aprenent molt de tu mateix", diu l'Andreu. La volta al món d'Andreu Ariño, cosmògraf i investigador. Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.

Quan els inuits groenlandesos van topar-se amb l'expedició de l'almirall anglès, John Ross, els van preguntar si venien del sol o de la lluna. Es pensaven que aquells éssers eren esperits, perquè mai havien vist altres homes com ells. Des del seu món de gel, tenien el convenciment de ser els únics habitants humans del Planeta. Molts anys després d'aquesta trobada, Francesc Bailón va seguir els passos de Ross i es va plantar a Groenlàndia. Com que no sabia res, es va comprar un mapa. En tres quartes parts del país encara hi posava "territori desconegut". Sense més dilació, Bailón es va disposar a omplir aquells espais buits del mapa, va aprendre l'ofici de múixer, va agafar les regnes d'un trineu de gossos i va cridar: "palante"! Des d'aquell dia Francesc Bailon, és "Palante" pels inuits. Els Pobles de l'Àrtic, amb l'antropòleg, expert en l'Àrtic, Francesc Bailòn. Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.

Al Japó antic es coneixia la grua com "l'ocell de la felicitat". Es tenia la idea que aquestes belles aus podien viure mil anys. La reputació de les grues per una llarga vida, unida a la de prosperitat, va fer que esdevinguessin aus venerades, símbol la bona salut. Fins i tot avui dia és popular al Japó regalar una grua a les persones malaltes. La serva representació en l'art japonès te una llarga tradició, estretament vinculada amb la seva llegenda. Particularment rellevants son les espectaculars danses d'aparellament de les que se n'han fet ressò les dones del poble ainu, d'Hokkaido. És en aquesta illa del nord un dels llocs del Japó on es poden observar les grues. L'altre és al sud, a l'illa de Kyushu, a la reserva d'Arasaki. Un lloc on s'hi concentren tantes aus que l'han declarat patrimoni sonor del Japó. A la recerca de les grues sagrades del Japó, amb l'ornitòleg i naturalista, Jordi Sargatal. Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.

L'hotel Baron és un establiment llegendari d'Alep. Allà s'hi van allotjar i van firmar en el seu llibre d'or personalitats tant rellevants com Laurence d'Aràbia, Agatha Christie, Kemal Ataturk o el rei Faisal I, el monarca que des de la terrassa de pedra de l'establiment va proclamar la independència de Síria, el 1919. Potser fruit d'un miracle l'hotel Baron ha quedat intacte de la guerra que assola el país àrab, malgrat que era a uns pocs centenars de metres de la línia de front que durant mesos va partir per la meitat aquesta ciutat mil·lenària. La guerra de Síria se n'ha endut pel davant molts mons, però n'hi ha un que es va desfent lenta i silenciosament. La dels últims llevantins del Pròxim i el Mitjà Orient. Un món d'un altre temps, que resisteix en la penombra de les estances de l'hotel Baron. Viatge a Alep, amb el periodista, corresponsal al Pròxim i Mitjà Orient, Tomàs Alcoverro. Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.

Des de temps molt antics, quan els inuit de l'Àrtic tenen un litigi, la raó es dirimeix amb pacífics duels cantats. Els inuit no son un poble de guerra, totes les eines que tenen son per crear o per subsistir, no pas per destruir. Inuit, "ésser humà" agafa, doncs, tota la seva força en aquest poble de natura eminentment pacífica, mal anomenat durant molts anys a Europa "esquimals", menjadors de carn crua. Un terme que els baleners del País Basc van portar fins al vell continent després d'haver tingut contacte amb aquesta cultura i d'haver-ne observat els costums. Els inuit i el seu món sense arbres ni carreteres, cobert per la neu i gel eternament... si no fos pel canvi climàtic. Perquè el gel s'està desfent i això amenaça als inuit. Si el gel desapareix, també desapareixerà una part de la cultura d'aquest poble del fred. Acompanya'ns al ventre canoa de la Gran Anaconda.

"El lleopard de les neus és un felí tan cautelós i esmunyedís que la seva invisibilitat sembla cosa de màgia". És l'opinió expressada pel naturalista i novel·lista, Peter Matthiessen, després d'anys de perseguir l'ombra del gran gat per les muntanyes d'arreu del món. El pelatge d'aquest bell animal, és tant mimètic, que el fa pràcticament invisible a la mirada dels humans. Una protecció immillorable que li ha garantit la seva supervivència. Durant molts anys, el també naturalista i biòleg, Miquel Rafa, ha seguit el rastre de l'esquiva pantera, per les muntanyes del Ladakh, el Petit Tibet, a l'oest de l'Índia. I no s'ha pogut sostreure a la idea d'estar seguint un fantasma. "Tenies la sensació d'estar perseguint un mite". Rere l'ombra del lleopard de les neus, amb Miquel Rafa. Acompanya'ns a "Els viatgers de la Gran Anaconda".

Corria la llegenda, al segle XIX, que hi havia unes veus al desert del Takla Makan, que et parlaven, sobretot de nit, com si fossin de gent molt propera a tu. I quan sorties a buscar de qui eren i d'on venien, et perdies en la foscor i ningú tornava a saber mai més res de tu. Takla Makan vol dir "lloc sense retorn". Un nom que no convida gaire a perdre's en aquest gran desert de l'Àsia Central, ja sigui pels "cants de sirena" o bé pels seus prop de tres-cents mil quilòmetres quadrats de dunes. Un autèntic mar de sorra encerclat per les Muntanyes Celestials, el Karakorum i el Pamir; i carregat de llegendes i de mites. De ciutats abandonades que el desert ha engolit i enterrat per sempre més. Quan hi va passar Marco Polo, era la porta d'entrada a la Ruta de la Seda xinesa, que arribava fins a Xi'an. Però també era una terra incògnita, un blanc als mapes que molts aventurers i exploradors van intentar omplir després. En Xavier Moret, n'ha seguit la traça.... pel Takla Makan. Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.

Per a alguns son les muntanyes més espectaculars d'Europa. Per a altres, les més belles del planeta. Les Dolomites, als Alps Orientals, regió del Trentino-Alto Adige, són un món de roca i gel que s'alça abruptament enmig d'un tapís de prats verds, boscos frondosos i llacs de cristall. Tot plegat configura paisatges únics, recorreguts per una teranyina de camins i alhora de vies d'escalada i ferrades. Moltes d'aquestes vies segueixen antics traçats de guerra. Perquè durant la Primera Contesa Mundial, les Dolomites van esdevenir front de batalla entre els exèrcits italià i austro-hongarès. Batalles d'alçada, que es lliuraven als cims, ben a prop dels tres mil metres. Per això els militars van fortificar les muntanyes. Hi van construir senderes, excavar túnels i galeries on els soldats malvivien i, molt sovint, morien. Recórrer les vies ferrades suposa no només un exercici físic i mental per oscil·lants ponts de mico suspesos al buit, agafadors de metall en murs verticals o estretes passarel·les penjades en profunds barrancs, sinó un viatge per la història escrita en aquestes muntanyes. Les Dolomites, amb Miquel Rafa, naturalista i biòleg. Acompanya'ns al ventre canoa de la Gran Anaconda.

Al dormitori de proa del Talula hi ha una carranca. Una talla de fusta en forma humana que alguns pescadors del Brasil situaven a la proa de les seves embarcacions per espantar als mals esperits. Des del principi de la navegació, i fins i tot abans, el mar ha despertat en els homes un sentiment de profund respecte. Sovint fins i tot por o temor. Per això molts pobles de pescadors situen o pinten símbols a les seves naus, per foragitar qualsevol mena de criatura o esperit malèfic. El Talula és ancorat a la Grand Terre, a Nova Caledònia, una aturada en el seu llarg viatge de cinc anys. Cinc anys sense mitjons, com rememoren els seus protagonistes: Laura Alameda i Joan Antoni Afonso. Per cert, en Joan Antoni ja havia fet la volta al món, a dit. A dit navegant pels cinc oceans. Malgrat tenir clar, com diu la Laura, que un vaixell és una dictadura, no pas una democràcia. Acompanya'ns al ventre canoa de la Gran Anaconda.

La periodista Marta Ballesta volia saber una mica que hi havia escrit a les parets de Tunísia. Quina era l'expressió artística als murs de pobles i ciutats. Al capdavall, els murs són un termòmetre de les llibertats dels pobles. Allà s'hi reflecteix tot. A l'Egipte de la post Primavera àrab, per exemple, l'art urbà va ser l'art de la Revolució. A la Tunísia colpejada pel terrorisme jihadista anti occidental, els murs també es queixen. Queixes sorgides de la mà de Ouméma Bouassida, l'única grafitera de Tunísia amb hijab. Pinto contra el terrorisme, diu, però no només l'evident, sinó contra aquell terrorisme més subtil, el que colpeja dia a dia la població sense permetre que es desenvolupi. Marta Ballesta ha viatjat a Tunísia per prendre el pols de l'art urbà. Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.

Allà va néixer Afrodita, diuen. A les roques de Petra tou Rumiu, escampades enmig del cristall blau del mar, a Xipre. Una illa amb el contorn de guitarra Stratocaster, amb el permís dels que hi veuen la forma d'un llangardaix. Potser per això d'aquesta illa n'han sortit algunes de les notes més vibrants de la història del Mediterrani. Durant segles, Xipre va servir de cuirassat pels cristians enfront d'una terra que no era massa amiga. L'illa ha estat grega, turca, britànica. Hi han passat fenicis, romans, venecians i genovesos... per això hi ha arrelat una cultura barreja d'Hel·lenisme i d'Orient. Tothom hi ha deixat la seva empremta, ja sigui en les pedres o en la manera de fer. També el viatger i periodista, Xavier Moret. Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.

Els elefants ploren els seus morts. Hi ha lleopards pescadors i lleons nadadors. La natura sempre t'ofereix visions úniques i inesperades. Això ho sap prou bé Xavier Surinyach, que el primer cop que va sobrevolar el Delta de l'Okavango, amb avioneta, no va poder contenir l'emoció. Contemplar tanta bellesa va fer sobreeixir de llàgrimes els seus ulls. El paisatge era un tapís de tons torrats, marronosos, vermells, verds, grocs o blaus. L'Okavango és un riu que desapareix engolit pel desert del Kalahari. Per això forma un immens delta interior a Botswana, un dels més grans d'Àfrica amb el Sud, format pel Nil al Sudan del Sud i el Delta interior del Níger a Mali. Sobrevolar-lo és la millor forma d'abastar la seva bellesa i la seva extensió. Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.

De ben segur els ocells de tempesta van agafar aquest malnom dels pescadors i altra gent de mar que, quan veien volar aquestes criatures, sabien que s'acostava pluja. Són aus que, efectivament, es passen mitja vida surant sobre les ones, a mar obert. Aprofiten els corrents d'aire i, quan no n'hi ha, simplement es deixen portar. I, esclar, només s'acosten a terra quan bufen vents... de tempesta. No cal dir que són molt cars de veure; per aconseguir-ho s'ha d'anar contra corrent. D'això en saben prou naturalistes i biòlegs com Eloisa Mattheu. Al contrari que la majoria de mortals, ells desitgen que plogui més que no pas que llueixi el sol. I tot, per veure com entren a terra, a milers, autèntics núvols d'ocells de tempesta.

El mocador o hijab de les noies i adolescents iranianes cada cop està més enrere. Sovint fins i tot cau, i no hi ha cap pressa per tornar-lo a posar a lloc. És el que ha constatat la viatgera i escriptora Ana María Briongos en la seva darrera estada a l'Iran. Quan celebren alguna cosa, per exemple a Teheran, les noies surten dels cotxes i canten i ballen i es treuen els mocadors i després se'ls tornen a posar. I no passa res. Les patrulles de la moral no es veuen gaire. El món iranià ha canviat bastant i no hi ha marxa enrere. Com el món dels hmong, que ens descriu Josep Maria Romero en les seves "Cròniques orientals". Tot això a "Els viatgers de la Gran Anaconda". Ens mirem el món amb les orelles.

El mocador o hijab de les noies i adolescents iranianes cada cop està més enrere. Sovint, fins i tot cau, i no hi ha cap pressa per tornar-lo a posar a lloc. És el que ha constatat la viatgera i escriptora Ana María Briongos en la seva darrera estada a l'Iran. Quan celebren alguna cosa, per exemple a Teheran, les noies, surten dels cotxes i canten i ballen i es treuen els mocadors i després se'ls tornen a posar. I no passa res. Les patrulles de la moral no es veuen gaire. El món iranià ha canviat bastant i no hi ha marxa enrere. Els iranians, i sobretot les iranianes, s'espavilen. Fins i tot fabriquen avions. Però no parlarem de la indústria. Aquest cop es tractava de fer un viatge, creuant els deserts de sal i de sorra, fins a Mashad, la gran ciutat del nord. És el darrer viatge d'Ana María Briongos.

Fa 20 anys no hi havia ciutats i en fa 15 ni tant sols carreteres. La selva de Sabangau, a l'illa indonèsia de Borneo, és el jardí del biòleg, Bernat Ripoll des de fa una dècada. En aquesta selva d'arbres com catedrals, els gibons semblen pèndols que salten de copa en copa. Encara que no sempre son visibles. Llavors els crits i els cants son els que aporten tota la informació sobre les conductes, les estructures dels grups o fins i tot l'estat de salut dels seus membres. A la selva, encegat per la frondositat de la verdor, és més important el so que la vista. Per això moltes coses pots no veure-les mai. Cal veure-les amb les orelles. Com el Bali que ens relata Josep Maria Romero, que ja no és el Bali d'ara, o les ciutats antigues recent descobertes a Cambodja. Tot això a "Els viatgers de la Gran Anaconda"

Fa 20 anys no hi havia ciutats i en fa 15 ni tant sols carreteres. La selva de Sabangau, a l'illa indonèsia de Borneo, és el jardí del biòleg, Bernat Ripoll des de fa una dècada. En aquesta selva d'arbres com catedrals, els gibons semblen pèndols que salten de copa en copa. Encara que no sempre son visibles. Llavors els crits i els cants son els que aporten tota la informació sobre les conductes, les estructures dels grups o fins i tot l'estat de salut dels seus membres. A la selva, encegat per la frondositat de la verdor, és més important el so que la vista. Per això moltes coses pots no veure-les mai. Excepte la mirada dels orangutans que no pots defugir. A vegades tant profunda i sàvia, confessa en Bernat, que els científics que viuen a prop seu, els posen noms de personatges cèlebres per identificar-los. Vet aquí doncs en Darwin o Einstein saltant d'arbre en arbre a la selva de Sabangau, a Borneo.

Venècia una ciutat feta a l'inrevés. Un centenar de bocins de terra escampats per un aiguamoll en van ser els fonaments. Una nebulosa de petites comunitats, la vida. L'entramat de ponts i canals que la connecten, les artèries que la mantenen viva. Són moltes les facetes amb què apareix al llarg de la història: portuària i pescadora; imperi marítim i potència econòmica mundial. Sereníssima República, en el zenit d'esplendor i refinament final. Després, la decadència. La humitat i el salnitre escrostonen avui el tortuós laberint venecià. Murs que no només traspuen regalims d'aigua, sinó nostàlgia i malenconia. Testimonis muts d'amors insatisfets i tragèdies inconfessables; de somriures i de llàgrimes. Venècia, en si mateixa, és una màscara.

El rei d'Erromango (pidgin de l'anglès per "here are mangos": aquí hi ha mangos) els va voler mostrar un dels llocs més simbòlics de l'illa. I va portar en Joan Antoni i la Laura a la tomba del primer missioner que va posar els peus en aquell bocí de terra remota... i se'l van acabar cruspint. No ell, sinó els seus avantpassats. A Vanuatu, el canibalisme va ser una pràctica habitual. Afortunadament, tot el que en queda avui en dia és en un museu. Les coses han canviat molt. Ara, els vanuatians són una cultura plenament ecològica que vetlla cada dia per la preservació i el futur del planeta. Cada poble té la seva escola i el cap de la tribu fa classes als nens d'ecosistemes i de sostenibilitat. Els mateixos illencs es conreen les verdures i els llegums amb sistemes orgànics. És per això, asseguren, que viuen molts anys i les defuncions són per mort natural.

Quan Laura i Joan Antoni van entrar a la badia de Port Resolution, a Tanna, terra en vanuatià, el mar estava tranquil. El lloc els va semblar amable i acollidor malgrat que la platja era de sorra negra i d'entremig de les roques s'alçaven fumaroles cap al cel. Déu els albirava des de les altures. I escopia foc. Yasur, déu en vanuatià, és el gran volcà que domina la badia. Cada pocs minuts, eructa lava i roques sorgides de la seva gola pregona. Camí del cràter, l'aire flairava a humitat i fruita dolça. La gent dels poblats cantava i ballava. I feia fred malgrat el foc de les altures. Arribats vora la caldera de Yasur, l'espectacle era dantesc. El cel i l'infern confluïen a la Terra. Núvols de gas i bombolles roents en la viscositat d'un brou de lava. L'entorn banyat per un resplendor de foc. I de sobte Déu va esclatar. Acompanyarem al viatger i escriptor Josep Maria Romero a la comissaria, durant un viatge a la Xina i sabrem perquè als malgaix els costa respondre les nostres preguntes.

Quan Laura Alameda i Joan Antoni Afonso van entrar a la badia de Port Resolution, a Tana, terra en vanuatià, el mar estava tranquil. El lloc els va semblar amable i acollidor, malgrat que la platja era de sorra negra i, entremig de les roques, s'alçaven fumaroles cap al cel. Déu els albirava des de les altures. I escopia foc. Yasur, déu en vanuatià, és el gran volcà que domina la badia. Cada pocs minuts, eructa lava i roques sorgides de la seva gola pregona. Camí del cràter, l'aire flairava a humitat i fruita dolça. La gent dels poblats cantaven i ballaven. I feia fred, malgrat el foc de les altures. Arribats vora la caldera de Yasur, l'espectacle era dantesc. El cel i l'infern confluïen a la terra. Núvols de gas i bombolles roents en la viscositat d'un brou de lava. L'entorn banyat per una resplendor de foc. I, de sobte, Déu va esclatar.

Cada matí, des de fa un grapat d'anys, centenars de monjos budistes de Birmània i Tailàndia surten al carrer a fer la ronda. Els novicis caminen ordenadament en fila índia i pidolen almoina en senzills bols de fusta. Birmània, Tailàndia son amb Cambodja els països més budistes del món, si és que la pràctica d'una creença fos mesurable. Salta a la vista de qualsevol viatger, que l'espiritualitat amara la quotidianitat de la vida: les cases dels esperits a l'entrada de llars, botigues, comerços i grans edificis; les festes, els pelegrinatges o les simples ofrenes en temples de tota mena. El budisme ho omple tot. Diu Agustí Pàniker que un pot practicar el budisme més enllà de la pròpia cultura i, fins i tot, de la pròpia religió. Amb el viatger i poeta, Jordi Solà explorarem l'entorn del llac sagrat de Manasarovar, camí del mont Kailas, al Tibet; i amb el viatger i escriptor, Josep Maria Romero, ens acostarem a la quotidianitat de les ofrenes, a Tailàndia.

Cada matí, des de fa un grapat d'anys, centenars de monjos budistes de Birmània i Tailàndia surten al carrer a fer la ronda. Els novicis caminen ordenadament en fila índia i pidolen almoina en senzills bols de fusta. Molts fidels els obsequien amb arròs que els monjos no poden rebutjar. Birmània, Tailàndia son amb Cambodja els països més budistes del món, si és que la pràctica d'una creença fos mesurable. Salta a la vista de qualsevol viatger, que l'espiritualitat amara la quotidianitat de la vida: les cases dels esperits a l'entrada de llars, botigues, comerços i grans edificis; les puges de bon matí a l'obertura del negoci; les festes, els pelegrinatges o les simples ofrenes en temples de tota mena. El budisme ho omple tot. Diu Agustí Pàniker que un pot practicar el budisme més enllà de la pròpia cultura i, fins i tot, de la pròpia religió.

Hi ha una illa al Mediterrani amb cims que freguen els tres mil metres vora mateix del mar. No s'és conscient del que aquest país amaga al ventre fins que no s'hi entra. Les senderes més sinuoses o les postes de sol més enlluernadores com les de les illes Sanguinàries. Fins i tot hi ha qui afirma haver-hi trobat el paradís, com el biòleg i naturalista Miquel Rafa. El paradís al Mediterrani, esclar. Una nova secció "Rituals" amb la periodista Marta Ballesta, i amb Josep M.Romero coneixerem la problemàtica de les "dones girafa". Pujarem al volcà Barú de Panamà i ens perdrem a l'illa remota de Tromelin.

Hi ha una illa al Mediterrani amb cims que freguen els tres mil metres vora mateix del mar. No s'és conscient del que aquest país amaga al ventre fins que no s'hi entra. Però no és fàcil, tothom se'n guarda molt i molt de descobrir-ne els racons més amagats. Cal temps, paciència i tenacitat d'explorador per anar trobant els tresors de Còrsega. Les senderes més sinuoses o les postes de sol més enlluernadores com les de les illes Sanguinàries. Fins i tot hi ha qui afirma haver-hi trobat el paradís, com el biòleg i naturalista Miquel Rafa. El paradís al Mediterrani, esclar.

Un vell mapamundi esquinçat per tot arreu de tant plegar i desplegar és el tresor més preuat d'un família de les illes Fiji, a l'Oceà Pacífic. El guarden com si d'ell en depengués la seva pròpia existència, el vell planisferi és l'únic mitjà que els permet anar més enllà de l'horitzó marí de cada dia i explorar terres llunyanes. Quan algun navegant s'atura a la seva petita illa, corren a desplegar el mapamundi per traçar-hi línies d'il·lusió. D'on ve aquella gent?, quin país és el seu?, vora quin mar s'ubica?, que han vist durant el seu viatge?. Tantes vegades han complert el ritual, que el vell mapa era a un pas d'esdevenir pols. Amb en Josep M. Romero, el nostre viatger en marxa, ens porta fins la província d'Anhui, del sud de la Xina, al mític massis Huangshan les muntanyes grogues. I amb l'Enric Soler parlem d' "un llibre molt curiós i estètic" d'Andrei Platónov on hi viuen els "Dijan".

Un vell mapamundi esquinçat per tot arreu de tant plegar i desplegar és el tresor més preuat d'un família de les illes Fiji, a l'Oceà Pacífic. El guarden com si d'ell en depengués la seva pròpia existència. Sobre aquell món de paper hi projecten viatges que, probablement, mai faran. Però el vell planisferi és l'únic mitjà que els permet anar més enllà de l'horitzó marí de cada dia i explorar terres llunyanes. Quan algun navegant s'atura a la seva petita illa, corren a desplegar el mapamundi per traçar-hi línies d'il·lusió. D'on ve aquella gent?, quin país és el seu?, vora quin mar s'ubica?, que han vist durant el seu viatge?. Tantes vegades han complert el ritual, que el vell mapa era a un pas d'esdevenir pols. I això és el que hauria passat si la Laura i en Joan Antoni no haguessin portat cinta adhesiva. Així la família de Fiji ha pogut apedaçar el vell mapamundi, el seu vaixell per seguir viatjant.

La florida del sakura, el cirerer ornamental i la caiguda dels pètals de les flors al Japó, sabem que els primers sakura en vestir-se de color son els de les illes del sud, a Okinawa, la part tropical de l'arxipèlag, el gener. A partir de llavors, la floració es desplaça pel país i pels mapes fins arribar a Kyoto i Tokio a final de març principi d'abril. La florida del sakura anuncia la fi de l'hivern i l'arribada de la calor al Japó. És un moment tant important, que els passejos i parcs on hi ha sakures s'omplen de japonesos delerosos de contemplar-ne les flors, el hanami en japonès. Així s'organitzen pícnics, trobades familiars i d'altra mena a sota dels arbres venerats des de fa segles amb en Raimon Portell I a més a més posarem un peu a l'illa Amsterdam, sabrem que hi fa un bomber a Laos, amb l'escriptor i viatger Josep María Romero i seguirem l'estranya afició de caçar tempestes tropicals a les Filipines.

La televisió, els diaris o els portals d'Internet del Japó mostren aquests dies mapes meteorològics que no són per parlar del temps. No mostren l'evolució de fronts de tempesta, anticiclons o huracans, sinó la del "front" de la florida del sakura, el cirerer ornamental, i la caiguda dels pètals de les flors. Els primers sakura de vestir-se de color són els de les illes del sud, a Okinawa, la part tropical de l'arxipèlag, al gener. A partir de llavors, la floració es desplaça pel país i pels mapes fins a arribar a Kyoto i Tòquio, a finals de març, principis d'abril. La florida del sakura anuncia la fi de l'hivern i l'arribada de la calor al Japó. És un moment tan important, que els passejos i els parcs on hi ha sakures s'omplen de japonesos delerosos de contemplar-ne les flors, el "hanami" en japonès. Així s'organitzen picnics, trobades familiars i d'altra mena a sota d'uns arbres venerats des de fa segles. Amb Raimon Portell, periodista i escriptor.

Compten que el petit Paul Kruger va matar el seu primer lleó a la tendra pre adolescència. Potser només és això, un conte, però és just aquí on arrenca la llegenda d'Stepanus Johannes Paulus Kruger. Una de les figures polítiques i militars dominants a la Sud-Àfrica del S. XIX. No en va, com a president de la República del Transvaal, se li atribueix el fet d'haver intercedit davant del parlament per establir una àrea de protecció de la vida salvatge. Es va dir "Reserva de caça de Sabi" i va ser l'embrió del Parc Nacional Kruger, una de les reserves de vida salvatge més importants d'Àfrica. El Parc Nacional Kruger, amb Albert Masó, Biòleg i fotògraf. El viatge ens portarà també a conèixer algunes característiques de la llengua "mixteca", amb el lingüista, David Valls. I a compartir de ben a prop les experiències viscudes pel viatger i escriptor, Josep María Romero a Àsia.

Compten que el petit Paul Kruger va matar el seu primer lleó a la tendra pre adolescència. Potser només és això, un conte, però és just aquí on arrenca la llegenda d'Stepanus Johannes Paulus Kruger, altrament conegut com Oom Paul, en afrikaans, és a dir, "oncle Paul". Una de les figures polítiques i militars dominants a la Sud-Àfrica del S. XIX. No en va, com a president de la República del Transvaal, se li atribueix el fet d'haver intercedit davant del parlament per establir una àrea de protecció de la vida salvatge. Es va dir "Reserva de caça de Sabi" l'embrió del Parc Nacional Kruger, una de les reserves de vida salvatge més importants d'Àfrica. Cert és que els habitants de Tshwana, anomenaven a Paul Kruger Mamelodi'a Tshwane, és a dir, "xiulador del riu Apia" en llengua tswana, per la seva habilitat per xiular i imitar el cant dels ocells. El Parc Nacional Kruger, amb Albert Masó, Biòleg i fotògraf.

Quan Jordi Solà va baixar del camió i va caminar fins la vora del llac Manasarovar, al Tibet remot, va semblar-li un descens al cel. Havia arribat a la primera gran fita del seu viatge, camí del Mont Kailas. El núvol de pols del camió allunyant-se, el silenci, la soledat, l'aire prim de les grans alçades i les banderes d'oració ondulant-se pel vent, conferien a l'escena un tel d'irrealitat. Sol enmig del no res, va pensar en Jordi. Bé, sol del tot, no ben bé, perquè l'acompanyava en Kennet. I del no res tampoc, exactament, perquè el llac Manasarovar omple l'espai de sacralitat. Potser si que aquell lloc era un dels cels imaginats. Viatge al Kailas, amb el viatger i poeta, Jordi Solà.

El sacerdot Jakob Aljaz, de Dovje, Eslovènia, va comprar el Mont Triglav per tres gots de vi, quan la muntanya formava part de l'imperi austro-hongarès. Des de llavors qualsevol eslovè de soca-rel ha d'haver pujat al cim del Triglav, sostre d'Eslovènia. Un país doble, perquè al món de superfície se n'hi afegeix un altre de subterrani, amb cavitats que es compten entre les més grans i espectaculars del planeta. És el cas de les coves de Postojna i d'Skocjan. Les primeres gairebé gòtiques, amb formacions geològiques fruit de milions d'anys de degotejos, et traslladen a mons d'una altra galàxia. Les segones, amb un camí excavat al caire de l'abisme, et fan protagonista d'un autèntic viatge al centre de la Terra, en el sentit més novel·lesc de l'expressió. Eslovènia, amb el foto-periodista, David Fajula. A banda de recórrer Eslovènia amb el foto-periodista, David Fajula, seguirem els pelegrins de Sarnath amb la mirada afilada de l'escriptor i viatger, Josep María Romero.

El sacerdot Jakob Aljaz, de Dovje, Eslovènia, va comprar el Mont Triglav per tres gots de vi, quan la muntanya formava part de l'imperi austrohongarès. Des de llavors qualsevol eslovè de soca-rel ha d'haver pujat al cim del Triglav, sostre d'Eslovènia. Un país doble, perquè al món de superfície se n'hi afegeix un altre de subterrani, amb cavitats que es compten entre les més grans i espectaculars del planeta. És el cas de les coves de Postojna i de Skocjan. Les primeres gairebé gòtiques, amb formacions geològiques fruit de milions d'anys de degotejos, et traslladen a mons d'una altra galàxia. Les segones, amb un camí excavat al caire de l'abisme, et fan protagonista d'un autèntic viatge al centre de la Terra, en el sentit més novel·lesc de l'expressió. Eslovènia, amb el fotoperiodista David Fajula.

Fins i tot els bons algerians s'estranyen de veure algun occidental que gosa endinsar-se en la laberíntica i tortuosa medina d'Alger. I si és dona, encara més. Llavors intenten sobreprotegir-la de tots els mals i perills que la sotgen, ja siguin reals o infundats. Però, malgrat tot, la vida batega i reneix de mica en mica al nord d'Algèria. Els algerians lluiten per tirar endavant, dia a dia, com ho fa la gent d'arreu. Tenir por és morir abans d'hora. La periodista Marta Ballesta deixa de banda totes les pors, es cabussa en la vida de l'Algèria d'avui i ens convida a acompanyar-la. Amb "La viatgera del temps de l'insomni", la Laura Millán, anirem fins a la badia de Byron, a Austràlia, per saber la llegenda de Wutunnwuli i amb "El viatger de la Gran Anaconda en marxa", Josep Maria Romero, compartirem un final d'època a Chiang Mai, Tailàndia.

Algèria és una país veí, injustament oblidat. Sovint mirat amb recel. En l'aire hi suren les restes d'antigues rivalitats, els records de matances medievals, o el temor inspirat pels jihadistes que s'amaguen a les muntanyes o al desert. Fins i tot els bons algerians s'estranyen de veure algun occidental que gosa endinsar-se en la laberíntica i tortuosa medina d'Alger. I si és dona, encara més. Llavors intenten sobreprotegir-la de tots els mals i perills que la sotgen, ja siguin reals o infundats. Però, malgrat tot, la vida batega i reneix de mica en mica al nord d'Algèria. Els algerians lluiten per tirar endavant, dia a dia, com ho fa la gent d'arreu. Tenir por és morir abans d'hora. La periodista Marta Ballesta deixa de banda totes les pors, es capbussa en la vida de l'Algèria d'avui i ens convida a acompanyar-la.

La "cloud nine" és una onada preciosa que regna a l'illa de Siargao, a les Filipines. La seva bellesa atrau surfistes d'arreu del món, tatuats, que escolten Bob Marley i Jack Johnson mentre l'esperen. Però només els més experimentats seran capaços de cavalcar-la. El periodista i escriptor de viatges Xavier Moret va preferir perdre's entre les 7.107 illes de de l'arxipèlag per descobrir-ne alguna de deshabitada més no pas cavalcar la "cloud nine". Recorrerem les Filipines amb Xavier Moret. I amb Josep María Romero, viatger i escriptor, ens atansarem al poble katxin o jinghpaw, una nació que habita al sud de la Xina, nord-est de l'Índia i nord de Birmània.

Hi ha històries que van passar a l'Afganistan, Egipte o al Tibet, però que van prendre cos al Marroc. "L'home que hauria volgut ser rei", el relat de Kipling, transcórrer al Kafiristan, però es va filmar en gran mesura al país nord-africà. Igual que Kunduz, La Mòmia i moltes d'altres pel·lícules. Perquè el Marroc no ha estat plató d'una, dues o tres cintes, sinó que ho ha estat d'una extensa filmografia. Per exemple al Ksar d'ait Ben Haddou, a Marràqueix, va servir d'escenari a Lawrence d'Arabia, Gladiator, La Momia o La joia del Nil. Per això s'hi poden trobar elements dels decorats del tot incorporats a l'arquitectura actual. Aquí és la ficció la que ha acabat influint la realitat. El Marroc, un viatge de pel·lícula, amb l'escriptor i filòleg, Raimón Portell.

"Els viatgers de la Gran Anaconda" fan el seu últim viatge. Però aquest cop és el món el que transita per davant nostre mentre l'observem des d'un "hide" (amagatall), al canyet per a voltors de la finca Les Vinyes, a l'Alt Empordà. I en companyia del doctor Martí Boada, científic ambiental i geògraf, i Jordi Sargatal, ornitòleg, dos experts mediambientals a qui el coneixement empíric del món i la natura els legitima per fer un diagnòstic del seu estat actual. "El moment és greu", afirma sense alarmismes el doctor Boada. Toca replantejar-nos el nostre paper en aquest bell planeta, la forma d'habitar-lo, els hàbits de consum, incloent-hi la manera de recorre'l per observar-lo. Serà la nostra manera de culminar 28 anys de mirar-nos el món amb les orelles. Tots plegats, des del ventre-canoa de la Gran Anaconda. No sense abans agrair profundament haver compartit aquest periple extraordinari amb tots vosaltres, col·laboradors, viatgers i oients. Gràcies! Ha estat un viatge inoblidable.

En l'antiguitat, els emperadors del Japó emprenien un llarg pelegrinatge un o dos cops a la vida. Sortien des de Kyoto, la capital imperial, i recorrien els 99 santuaris del camí o kodo, a la península japonesa de Kii, a l'illa de Honshu. Tenien el convenciment que recórrer el Kumano Kodo els purificava. Aquesta és encara la creença dels milers de pelegrins que any rere any travessen boscos i muntanyes i s'endinsen en aquest univers sagrat. Els forts desnivells que cal superar demanen esforç i perseverança, una forma de depurar l'ànima. Assolir els santuaris silents sota l'ombra de cedres centenaris els eleva a un món a part. El Kumano Kodo, amb Xavier Moret, periodista i viatger. En l'última etapa del seu viatge, Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges, arriba a la cascada Gocta, a Cocachimba, al Perú, on fa una descoberta. Adolf Beltran, periodista, fa el seu darrer "viatge més llarg" al Dia de Morts de Mèxic.

Durant dècades, arribar a les muntanyes dels nuba, al Sudan, era una quimera. Es tractava d'un món indígena tancat, sobretot per als occidentals. L'aïllament els va convertir en mite. També les fotografies excepcionals de George Rodger i de Leni Riefenstahl, els primers occidentals que van il·luminar i difondre aquelles formes de vida arcaiques. Situades al Kordofan del Sud, aquestes muntanyes són avui dia encara la llar d'un conglomerat de grups ètnics coneguts de forma col·lectiva com els nuba. Després de tres intents fallits, Joan Riera, antropòleg, hi ha entrat i ens ho explica. Ens aturarem també al Museu Leymebamba del Perú, amb la fotògrafa Kris Ubach, i viatjarem a Groenlàndia per última vegada amb Francesc Bailón, fotògraf de natura i viatges.

A les Shetland, els sobresalts estan fora de l'imaginari, encara que albiris un grup d'orques des de la sala d'estar de casa, aixecada a sobre mateix d'un fiord. Tampoc no temen accidents a la carretera, tot i que la cinta d'asfalt creua la pista de l'aeroport i només un semàfor en regula el trànsit. I els robatoris? Són cosa d'un altre món. En aquest petit arxipèlag d'un centenar d'illes escampades per l'Atlàntic nord, fins i tot hi ha frigorífics amb pastissos vora la carretera. Només cal triar i pagar, i deixar els diners en una capsa. I continuar el viatge amb el pastís triat. Una enveja de país, passat víking a banda. Festival d'Up Helly Aa a les Shetland, a Escòcia, amb Oriol Alamany, fotògraf de natura i de viatges.

La història de l'antiga Mesopotàmia és la de molts pobles. La terra entre dos rius va ser el bressol de sumeris, accadis, babilonis, caldeus i assiris, entre d'altres. Alguns d'ells, contemporanis dels antics egipcis. Fa més de cinc mil anys aquí hi van florir el que avui dia es considera les primeres ciutats documentades de la història de la humanitat: Ur, Uruk, Lagaix, Kix, Eridú... També Babilònia, la ciutat on el 10 de juny de l'any 323 aC va morir Alexandre el Gran. Passejar ara pel desert àrid que enterra els vestigis d'aquestes cultures et transporta mil·lennis enrere. L'Iraq, un vertiginós viatge en el temps amb Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la Universitat Autònoma de Barcelona. La segona aturada la reservem a Cajamarca, al Perú, ciutat molt més recent que visitem en companyia de la viatgera de la Gran Anaconda en marxa, la fotògrafa i escriptora de viatges Kris Ubach i les seves "Cròniques americanes".

Occident ha fracassat a l'Afganistan i ara el règim fonamentalista al poder promou obertament l'islamisme radical i la incultura. La periodista Mònica Bernabé n'està convençuda. La caòtica fugida --que no vol dir retirada-- nord-americana de l'any 2021 va posar la cirereta a l'esfondrament. La realitat evidencia la creença de la reportera: l'Afganistan és l'únic país del món on les nenes no poden estudiar a partir dels dotze anys. La violència contra les dones hi està normalitzada, en una societat conservadora i masclista. Són masclistes els homes i les mateixes dones. Ningú surt indemne de l'Afganistan. Tampoc Mònica Bernabé, que hi va viure gairebé vuit anys. Ho corrobora el seu propi testimoni: "Crónica de un fracaso: Afganistán, la retirada". Una altra periodista, Chris Ubach, va recórrer un món radicalment diferent, la cultura mochica, al Perú. Ens ho explica a les seves "Cròniques americanes".

Lluís Domènech i Montaner primer, el 1904, i pocs anys després, el 1907, Josep Puig i Cadafalch van liderar dues missions arqueològiques per inventariar el romànic català escampat pel Pirineu. Els insignes arquitectes, historiadors i polítics volien catalogar i alhora frenar l'espoli d'obres d'art que ja havia començat allà on hi havia les esglésies més rellevants d'aquest estil medieval propi de l'Europa occidental. Un segle després, Enric Soler intenta posar-se en la pell de Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch, i ressegueix les seves passes cercant els camins que més s'aproximen als que ells van recórrer. Una història descrita als llibres "Pantocrator" i "Marededéu, quin viatge!". I El Brujo de Chiclayo, al Perú, amb la fotògrafa i escriptora de viatges Kris Ubach, tanca el viatge.

A mitjans del 1945 a Okinawa s'hi va llançar l'operació Iceberg, l'assalt amfibi més gran de la guerra del Pacífic. Malgrat que l'ocupació nord-americana es va acabar oficialment l'any 1972, a l'illa s'hi van quedar algunes bases i 25.000 soldats. Ara Okinawa és una illa de pau i longevitat. Dels morts de la guerra en queden els monuments de record, però als carrers de Naha, la capital okinawesa, hi han proliferat discoteques Apocalypse Now i publicitat de carn enllaunada Spam. En aquest arxipèlag del sud del Japó hi impera la cultura del perdó i potser aquí rau el secret que hi visquin tantes persones centenàries. Voltant el món amb Xavier Moret, periodista i viatger, aquest cop a Okinawa, al Japó. El "mercat de bruixots" de Chiclayo, al Perú, amb la viatgera de la Gran Anaconda en marxa, Kris Ubach, i les seves "Cròniques americanes"; una reflexió sobre la colonització espanyola de les Filipines, amb Jaume Mestres, viatger; i la ciutat sense nom de l'Amazònia.

Borneo era tan gran com l'interrogant que s'obria dins el cap d'en Lluís. S'havia proposat creuar l'illa l'oest a est seguint el curs dels rius, saltant les muntanyes i travessant la selva que entapissava el trajecte. No havia pogut parlar amb ningú que l'hagués precedit. El repte era majúscul. Selva. Totes les tonalitats de verd possibles. També intimitat i foscor. Fins i tot trobades inesperades. Com un guerrer del poble Punang "que va aparèixer sense que ens n'adonéssim. De sobte era allà, plantat davant nostre. L'home tenia dues flors tatuades a les espatlles, i al coll dues serps. Els tatuatges parlen, són el símbol identitari de molts pobles. La travessa de Borneo, amb Lluís L. Bayona, aventurer. I un apunt de Guanchaco, al Perú, amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges.

Mswati III viu com un rei. Se li atribueix una col·lecció de limusines --en té entre seixanta i un centenar-- i la compra d'uns quants jets per a ús privat. Un rei absolutista, el darrer de tot Àfrica, establert a Eswatini, l'antiga Swazilàndia sud-africana. L'any 2018, Mswati III va canviar el nom del país a l'actual amb l'argument d'evitar confusions amb Switzerland, malgrat que a Swazilàndia no hi ha vaques ni formatges. Eswatini és, amb Lesotho i el Marroc, una de les tres últimes monarquies que resisteixen al continent africà. En parlem amb Sergi Ramis, periodista, escriptor i viatger. Kris Ubach ens portarà fins a Trujillo, al Perú, i la biòloga Eloisa Matheu, fins a Oman, al golf Pèrsic. Tot, a "Els viatgers de la Gran Anaconda".

Fa més de 400 anys, les dones de la província xinesa de Hunan es van inventar una llengua secreta per superar la ignorància a què les sotmetien els homes. La societat patriarcal els barrava el pas a les escoles i els impedia l'accés a l'educació. El nushu, literalment "escriptura de les dones", era inintel·ligible per als homes. A través d'aquest llenguatge les dones podien denunciar les injustícies derivades del patriarcat imperant i també compartir els abusos que patien. Amb el temps va esdevenir, doncs, una font d'alliberament i d'agermanament femení. El nushu, amb David Valls, lingüista. I també una nova proposta de ruta literària viatgera d'Enric Soler, escriptor i editor, i una etapa més del viatge pel Perú de Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges, amb aturada a Trujillo.

La gran stupa de Borobudur s'alça com una muntanya de pedra enmig d'un paisatge de volcans, a l'illa indonèsia de Java. Està considerada el monument budista més gran del món. Agustí Pàniker la situa al nivell de les grans construccions religioses de la humanitat, com els temples d'Angkor, a Cambodja, o el palau de Potala, al Tibet. D'acord amb el budisme mahayana, Borobudur representa el cosmos. És doncs un mandala arquitectònic, un santuari, un lloc de pelegrinatge. Ascendir per les nou plataformes fins al cim equival a un viatge interior cap al despertar. Borubudur, amb Agustí Pàniker, editor i escriptor especialista en història i antropologia de les religions. També la Huasteca Potosina, a Mèxic, amb Jordi Canal Soler, periodista de viatges, i Lima, al Perú, amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges.

Bagdad t'omple la boca pel sol fet de pronunciar el seu nom. Efectivament, tan sols dir "me'n vaig cap a Bagdad" il·lumina Irene Cordón, malgrat l'allargada ombra de dècades de guerra. Però en la ment de l'arqueòloga el conflicte armat es difumina per deixar pas a la ciutat de conte i, sobretot, a la capital del país que avui dia ocupa la llegendària "terra entre dos rius", Mesopotàmia. Superades les bombes, Bagdad torna a obrir-se, els seus carrers i places recuperen la vida d'abans. També els mercats, com el dels llibres de vell d'Al-Mutanabbi que fa bo el refrany: "s'escriu al Caire, s'edita a Beirut i es llegeix a Bagdad". Viatge a Bagdad, camí de la terra entre dos dius, amb Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga de la Universitat Autònoma de Barcelona. I també la cultura dels Lima, al Perú, amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges, i el letó, amb David Valls, lingüista.

Els ianomamis de l'Amazònia es miren amb reticència, amb desconfiança, el camí més llarg. Quan s'ha de comunicar la mort d'algú del chabono, el poblat, es dirà que la persona en qüestió s'ha desmaiat, se n'ha anat, que plora, o que s'ha escalfat i està furiosa. Si qui mor és una dona, diran: "Ha caigut una fulla"; si és un home: "Ha caigut una fletxa". Però mai s'aludirà directament a la mort. Fins i tot serà tabú pronunciar el nom de la persona traspassada per evitar ser víctima de la ira dels parents o del mateix difunt, que podria reaparèixer amb conseqüències nefastes. "El camí més llarg dels ianomamis amazònics", amb Adolf Beltran, periodista. I també els barris de Barranco i Miraflores, a Lima, el Perú, amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges; i el romànic de Collserola, amb Joan Portell, excursionista, escriptor i pedagog.

La mort sempre va ocupar un lloc destacat en l'ètica dels samurais, tal com recull el "bushido" (el camí del guerrer), el codi de conducta pel qual es regien. Per si hi hagués algun dubte, el "Hagakure", el llibre dels samurais, rebla el clau: el camí d'aquests guerrers del Japó medieval era morir. El samurai dedicava la vida a preparar-se per a aquest moment. De fet, havia d'estar a punt per morir en qualsevol moment i no hi havia forma més digna de fer-ho que en combat. Alguns samurais eren monjos i poetes alhora, perquè el seu codi ètic incloïa temperar la violència amb saviesa, paciència i serenitat. De tot plegat se'n desprèn el missatge: viu la vida i el present intensament. "Mushin, zen i saviesa samurai per a la vida quotidiana", amb Alexis Racionero, escriptor, doctor en Història de l'Art, llicenciat en Geografia i Història. Especialista en filosofia oriental, contracultura i el viatge de l'heroi. I també "Lima, Perú", amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges.

Al capvespre dels equinoccis de primavera i de tardor, el 20 de març i 23 de setembre, Kukulkan, la serp emplomallada dels maies, baixa per les escales de la gran piràmide de Chichén Itzá, al Yucatán, fins a penetrar en la Terra. Es creu que el moment tenia a veure amb les fases de fertilitat de la Terra. Els sacerdots aprofitaven el fenomen astronòmic per significar el moviment del deu mitològic maia i indicar al poble que havia arribat el moment de la sembra dels camps. No en va els poderosos clergues posseïen coneixements avançats en matemàtiques i astronomia, fins al punt d'elaborar un dels calendaris més precisos de l'època, el "haab" de 365 dies per any. Això no va evitar, però, el col·lapse d'aquella civilització. Per la península del Yucatán, amb Jordi Canal Soler, periodista de viatges. Completarem el viatge amb una passejada iniciàtica per Lima, al Perú, amb Kris Ubach, i amb una reflexió sobre l'arxipèlag de les Txagos, amb el periodista i editor Sergi Ramis.

Vet aquí un viatge de Pablo Picasso a Gósol, poc conegut, però no per això intranscendent. Al contrari. L'estada del pintor vora el Pedraforca va ser fonamental per al naixement del cubisme. Així ho consideren alguns experts. L'any 1906 Picasso encara no era el nom que va revolucionar l'art del segle XX, malgrat que ja hauria fet els primers passos. Alguns a Montmartre, a París, d'altres pels vessants de la muntanya forcada, cosa que li va valdre el sobrenom de Pau de Gósol. Picasso s'hi va passejar amb el seu carnet català a la butxaca, on l'artista feia proves de color, apunts i esbossos per a pintures futures. "Pau de Gósol. Picasso al Pirineu" és una de les quatre propostes literàries de l'editor Enric Soler. Les combinarem amb una visita a Memphis, als Estats Units, amb la fotògrafa i escriptora de viatges Kris Ubach i amb una passejada sonora per l'illa indonèsia de Borneo, amb la biòloga Eloisa Mattheu.

"No és cert que no hi hagi res, hi ha molt. Encara hi ha molts vestigis materials del que en el seu dia, efectivament, va ser la llegendària Troia." L'arqueòloga Irene Cordón viatja fins a l'enclavament de la ciutat homèrica per constatar que, efectivament, la llegenda amagava un pòsit de realitat. El mateix que, dècades abans, va intuir l'arqueòleg alemany Heinrich Schliemann quan va considerar la Ilíada un text històric, va adoptar-la com a llibre de capçalera i amb només set o vuit anys va exclamar: "Jo trobaré Troia." Schliemann sabia que la Ilíada, atribuïda a Homer, no era res més que el poema èpic de Troia, Ílion en llatí. Viatgem a Troia, amb Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la UAB. Completarem la jornada amb la visita a Graceland, amb la fotògrafa i escriptora de viatges Kris Ubach i, al Perelló, amb l'excursionista, pedagog i viatger Joan Portell.

L'Alba i en Ricard sempre s'havien imaginat que Mongòlia era plana, una estepa verda, però cada dia acumulaven més de mil metres de desnivell. Va ser quan ja estaven pedalant que es van adonar que, com més s'acostaven al nord o a l'oest, més creixien les muntanyes i més colls havien de superar. En total han estat mil vuit-cents quilòmetres pedalats per una terra pelada d'indicadors i topònims, feréstega i remota, que requeria un gran compromís. "Era d'aquells llocs", diu l'Alba, "on pensava: 'Aquí no ens pot passar res, aquí no em puc torçar el turmell'." Per contra, a Mongòlia hi han trobat la llibertat de moure's en bicicleta per allà on han volgut. "Un país amb paratges que de tan salvatges et semblava viure al paradís." "Mongòlia en bicicleta", amb Alba Xandri i Ricard Calmet, cicloviatgers. Memphis i la llegenda d'Elvis Presley, amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges, i la llengua yiakunte amb David Valls, lingüista.

Deu anys després de la Revolució dels Paraigües, Hong Kong ofereix recompenses a qui ajudi a localitzar-ne els líders fugitius. A canvi rebran una gratificació. Després de la prodemocràtica Primavera Asiàtica, esclafada sense contemplacions pel règim autoritari xinès, molts hongkonguesos se'n van anar. D'altres van desaparèixer i ningú sap on són. Sobta que al Hong Kong actual no vegis policies enlloc. Però no calen, les càmeres ho controlen tot. No obstant el règim policial imperant, hi ha qui afirma que Hong Kong s'està convertint en una mena de Nova York asiàtica, amb el permís de Shanghai i Singapur. O potser en una mena de Sodoma i Gomorra, abocada com està la ciutat als plaers i l'hedonisme fora de mida, com l'exclusiu afternoon tea de l'Hotel Península. Hong Kong, després dels paraigües, amb Francesc Miralles, escriptor i viatger.

A l'illa de Nova Bretanya, a l'arxipèlag de Bismarck, les restes de la Segona Guerra Mundial són evidents. Trobes tancs per tot arreu. Rovellats. Ferralla de canons i d'avions de combat. A Rabaul, l'antiga capital, fins i tot hi resta el búnquer de l'almirall de la Flota Imperial del Japó, Isoroku Yamamoto, artífex de l'atac a Pearl Harbour, durant la Segona Guerra Mundial. Yamamoto va triar Rabaul per la badia on s'ubicava. Vaixells i submarins hi quedaven a raser de l'enemic. El búnquer encara es pot visitar tot i que molts anys després, el 1994, Rabaul va quedar mig colgada per les cendres del volcà Tavurvur. Llavors la capitalitat es va haver de traslladar a Kokopo. Seguim viatge a Papua Nova Guinea, ens queda molt per explorar, amb Xavier Calvo, viatger. I amb "La viatgera de la Gran Anaconda en marxa", també ens aturarem a Memphis, Tennessee. A les "Cròniques americanes" de Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges.

Quan en Xavier Calvo va tornar amb el poble mekeo a Papua Nova Guinea, va observar una nova estructura en construcció. "Això és una casa que t'estem fent per a tu", li van dir els indígenes. "És casa teva, perquè puguis venir quan vulguis". En Xavier es va quedar de pedra, però va seguir endavant amb el seu viatge. Els bosmun li van preparar una rebuda sorpresa. Aprofitant un revolt del riu Sepik, un grup de guerrers pintats i vestits per a l'ocasió el van anar a trobar amb una canoa guarnida. I uns dies després, amb els abelam del mateix Sepik, en Xavier va quedar meravellat per l'art d'aquest poble imprès a les tambaran (literalment, "cases dels esperits"), autèntiques obres mestres de l'arquitectura tradicional papuana, reservades per a les cerimònies. "Retorn a Papua Nova Guinea", amb Xavier Calvo, viatger. I una etapa més de la Ruta del Blues, a Clarcksdale, Lousiana, amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges.

A l'Índia, el turbant és un símbol de distinció, especialment en col·lectius històricament guerrers o marcials. Aquest és el cas dels sikhs homes, malgrat que no tots els sikhs porten turbant ni tots els homes que en porten són sikhs. Un turbant blau indica que el portador pertany a un col·lectiu molt guerrer; si és blanc, a un de religiós, etc. A sota d'aquesta tela, s'hi amaga un monyo de cabells que els sikhs de la khalsa (fraternitat dels purs) no es tallen mai. És una de les cinc K o preceptes sagrats. El turbant dels sikhs, amb Agustí Pàniker, editor i escriptor especialista en història i antropologia de les religions. "Clarcksdale, Louisiana", amb la fotògrafa i escriptora de viatges Kris Ubach, i "Les llengües africanes", amb David Valls, lingüista.

Nicòsia, diu Francesc Miralles, és l'última ciutat dividida del món. La capital de Xipre està, efectivament, partida per la meitat des que el 30 de desembre del 1963 el general britànic Peter Young va traçar amb un llapis la línia verda en el mapa que divideix la ciutat, des d'un extrem de les muralles venecianes fins a l'altre. Una línia que es va acabar allargant de costat a costat de l'illa, que s'ha perpetuat fins als nostres dies, i que va deixar els turcoxipriotes al nord i els grecoxipriotes al sud. Més que canviar de país, explica Miralles, travessar aquesta línia és com canviar de civilització. Un canvi de segle en pocs minuts. De passejos amb botigues de marca i luxoses cafeteries saltes a una ciutat d'aires otomans amb carrers estrets, teteries i basars. Nicòsia, amb l'escriptor Francesc Miralles; Schleswig-Holstein, amb el periodista i editor Sergi Ramis, i un tram més de la Ruta del blues per Louisiana, amb Kris Ubach, escriptora i fotògrafa de viatges.

"Angola és una barreja de moltes coses", diu l'etnògraf Ramon Sarró. "És un país enorme en el qual jo diria que hi ha molta desesperació, però també molta esperança. És una barreja estranya de goig i de sofriment. Un país amb unes diferències socials abismals, molt preocupants." El doctor Sarró treballa intensament per recuperar les memòries d'un poble colonitzat. Per recordar el sofriment de la colonització a partir de persones que el van patir en les seves pròpies carns. N'és un cas Kimpa Vita, una profetessa que va intentar reconstruir el Regne del Congo de finals del segle XVII, al nord d'Angola, seguint una inspiració divina. Una mena de Joana d'Arc africana. El regne del Congo i els moviments profètics a Angola, amb Ramon Sarró, doctor en Antropologia. I "Les dones del blues" a Louisiana, amb Kris Ubach, escriptora i fotògrafa de viatges.

Arkhangai vol dir al nord de la natura. Un lloc envoltat de muntanyes, rius, llacs i de molts arbres, que és el que et trobes, efectivament, quan arribes a aquest aimag (província) del centre-oest de Mongòlia. No en va té l'anomenada de ser una de les regions més belles del país... amb algun misteri. Enmig de la planura infinita, lloc de pas d'antigues caravanes de la Ruta de la Seda, s'hi dreça una roca solitària: la Taikhar Chuluu. Fa tants segles que és allà, batuda pel vent, la pluja i el sol, que tothom que hi ha passat a tocar hi ha deixat la seva empremta. Estampats als seus murs s'hi compten més de 150 inscripcions i signes en llengües diverses, incloent-hi els noms de personatges com Kublai Khan, Gengis Khan o Khutulun. Viatgem a Arkhangai, Mongòlia, amb Francesc Bailón, antropòleg. També al cinturó bíblic de Louisiana, amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges, i a Vilcabamba, la ciutat perduda dels Inques, al Perú.

A Creta va començar tot. Bé es podria pensar, perquè al llarg dels segles, en aquest punt de la Terra, talment com un veler que solca el Mediterrani, hi van confluir comerç, cultura i història, i s'hi van barrejar llegenda i mite. Com en el rapte d'Europa, la princesa fenícia que dona nom al Vell Continent. On, si no a Creta, havia de brotar la cultura minoica, bressol de la grega i fonament d'Occident? Allà va regnar Minos des del seu palau laberíntic, a Cnossos, on hi havia també el catau del fatídic minotaure. Però res de tot això se sabria si no hagués estat per l'audàcia d'homes com Arthur Evans, l'arqueòleg que va ser capaç d'intuir una espurna d'història rere l'èpica de l'"Odissea" i la "Ilíada", els grans poemes orals atribuïts a Homer. La civilització minoica, amb Irene Cordón, arqueòloga. I una passejada pel "cinturó bíblic" de Louisiana amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges.

Hi ha alguns indrets desconeguts de Catalunya que són autèntics espais de pau i tranquil·litat. Llocs on ésser humà i natura han recuperat l'equilibri per coexistir. Joan Portell els anomena "forats blancs". Tot i que no és rar que se sentin oblidats i, fins i tot, menystinguts. Torà, Biosca, Vallferosa, Os de Balaguer, Vilanova de la Sal, Alpens, Espolla o Rabós podrien servir d'exemple. Fins i tot el Fonoll, l'únic poble naturista de Catalunya, a la Conca de Barberà. Si bé alhora simbolitza una forma per recuperar un poble abandonat a través d'una estratègia innovadora i diferent. "Forats blancs de Catalunya", amb Joan Portell, excursionista, viatger i escriptor. I també Indianola, Louisiana, amb l'escriptora i fotògrafa de viatges Kris Ubach, i els espais naturals de Maliau i Danum a Borneo, Malàisia, amb la biòloga Eloisa Mattheu.

Després de 45 anys oblidat a les golfes, va reaparèixer el bagul que el príncep Emmanuel Adewale Oyenuga els havia deixat en custòdia fins que tornés a buscar-lo. Però no va tornar mai més. El príncep de Nigèria es va fondre en el silenci. Malgrat que els havia explicat la creença que hi havia al seu país que les caixes, baguls i maletes tancades no es podien obrir perquè a l'interior hi havia els esperits de la família propietària, la mare d'Ana María Briongos va decidir desvelar el misteri. I abans de morir va encarregar una missió a la seva filla: tornar el contingut del bagul als seus propietaris legítims. Era l'origen d'un llarg viatge en el temps i alhora geogràfic, que va portar Briongos fins a Nigèria en dues ocasions. La història del bagul misteriós, amb l'escriptora Ana María Briongos. Un ensurt de Kris Ubach, a la Ruta del blues que segueix per Louisiana; i l'amazig, amb David Valls, lingüista.

L'escriptora i fotògrafa de viatges Kris Ubach ens convida a recórrer els Pirineus de punta a punta i descobrir algunes de les seves històries més amagades amb "Pirineos, más allà de las montañas". L'entomòleg Xavier Sistach ens dissecciona a "Les aventures d'Ida Pfeiffer" la vida d'una altra gran viatgera i naturalista del segle XIX, a qui els seus contemporanis van arribar a comparar amb Ibn Battuta o Marco Polo. Martí Boada, doctor en Ciències Ambientals, ens fa una radiografia de l'estat de la natura a través de les observacions i reflexions contingudes a "Desemboscant". Sergi Monrabà ens aboca a una reflexió crítica sobre la nostra forma de vida actual a "Emboscats", la història compartida amb amics d'un intent de viure en el si del bosc, al Montseny. Són les propostes literàries d'Enric Soler, escriptor, editor i viatger i els seus "Rius de tinta".

Si fem cas dels grecs, que ho sabien tot, la paraula Balcans vol dir caos. I, certament, parlem d'un territori complex. No només ens ho diuen la geografia i l'orografia, també la història passada i recent, farcida de conflictes i de guerres. A tall d'exemple, fixem-nos en la Bòsnia i Hercegovina d'avui dia: "Una república, dues repúbliques, una policia, dos exèrcits, tres presidents." La religió, el nacionalisme exacerbat i l'odi ancestral fragmenten aquest petit estat del sud-est d'Europa des de fa segles. Tancar acords entre les tres comunitats que l'integren, bosnians musulmans, serbis ortodoxos i croats catòlics, és una quimera. L'única esperança és que les noves generacions, alliberades de les rèmores de la guerra, facin un cop de volant i siguin capaces de tirar endavant. Bòsnia i Hercegovina amb el viatger, periodista i editor Sergi Ramis. Vicksburg, Louisiana, amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges, i "El viatge més llarg" al Japó, vist pel periodista Adolf Beltran.

"Un dels moments màgics del viatge va ser quan a l'illa de Halmahera, a les Moluques, vam anar a veure l'ocell del paradís", recorda Miquel Rafa, naturalista i biòleg. Però abans d'arribar al paradís, el viatge li reservava algunes sorpreses, i no totes eren agradables... Així que va trepitjar l'illa de Cèlebes, es va adonar que era en un lloc on els riscos, sobretot geològics, estaven molt a prop seu, en gran mesura els volcans i els tsunamis. Però també la natura, amb tota la seva grandesa, en paraules majúscules, gairebé un Déu. Cèlebes encara serva selves primigènies, amb llocs inaccessibles mai tocats per l'home. I estranyes criatures com els minúsculs tarsers de mirades expectants. Viatge a les illes Cèlebes i Halmahera, Indonèsia, amb Miquel Rafa, naturalista i biòleg. I Kris Ubach ens passeja per Natchez, Louisiana, en una jornada més de la seva ruta del blues seguint el curs del Mississipi.

De vegades, a Pyramiden, veus passar ossos polars per la finestra de casa. En aquest reducte soviètic de les illes Svalbard, al nord més remot de Noruega, ara hi viu poca gent, però va arribar a tenir dos mil habitants quan era la ciutat més pròspera de tota la Unió Soviètica. Pyramiden és un anacronisme del passat, que sobreviu no gaire lluny de Barentsburg, la seva germana bessona. Totes dues comunitats són propietat de la companyia estatal russa Trust Arktikugol, literalment "carbó àrtic". El mineral ha estat i és encara un dels incentius de la vida a les illes Svalbard o Spitzbergen, incloent-hi la capital, Longyearbyen, on també és possible topar-te amb un os blanc pel carrer. Les Svalbard, amb Francesc Miralles, escriptor i viatger. El Mississipi, amb Kris Ubach, escriptora i fotògrafa de viatges, i Uruk, una ciutat del silenci a l'Iraq actual.

Grosso modo, els mars del sud ocupen la meitat del planeta. Això és l'equivalent a unes cinc mil cinc-centes Catalunyes. Més o menys tothom que viu en algun dels bocins de terra emergida que esquitxen aquesta immensitat d'aigua està a la quinta forca de tot arreu. Per exemple, la cinquantena d'habitants de Pitcairn són a més de dos mil quilòmetres de distància de l'illa més propera. Pitcairn es considera un dels llocs habitats més remots del món. Però les particularitats d'aquests arxipèlags no s'acaben aquí. La Samoa americana té el dubtós honor d'haver estat el territori americà/no americà que ha entregat més persones per la causa de la bandera americana en guerres recents. Tuvalu té el domini d'internet .tv i totes les televisions del món li han de pagar royalties, i a Kiribati, pràcticament hi poden veure a ull nu com el mar s'empassa el seu país onada rere onada. Paradisos oceànics, amb Sergi Ramis, viatger, periodista i editor. A l'espai "Geografies".

Quan el faraó Tuthmosis III va arribar a Fenícia procedent del país del Nil, devia quedar meravellat pels boscos de cedres que entapissaven els vessants de les muntanyes. Però, sobretot, per la neu que en cobria els cims. Tuthmosis III era un home del desert, on no hi havia ni una cosa ni l'altra. Molts segles després, aquesta mateixa neu podria haver inspirat el nom de l'actual Líban, provinent d'una arrel semítica que vol dir blanc. Un país del Pròxim Orient bressol del cristianisme però, sobretot, terra de pas, convulsa, amb interludis de prosperitat que l'han fet valedora de comparacions potser excessives. El país dels cedres, la fusta amb què els fenicis van bastir els seus vaixells per convertir-se en grans navegants. De la seva potència en donen fe ciutats com Biblos, Sidó i Tir, supervivents del passat en el Líban actual. El Líban, amb Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la UAB.

"Una tempesta va descarregar amb força enmig de la selva Lacandona, a Chiapas, Mèxic. Malgrat la pluja, vam albirar una ciutat perduda que encara ningú havia excavat del tot. Mig engolida pels grans arbres, atrapada sota les seves poderoses arrels." No gaire lluny, a la mateixa regió, els sacerdots sacrificaven animals i feien exorcismes a l'interior de petites esglésies. També castigaven els sants que no havien satisfet els desitjos dels feligresos. San Cristóbal de las Casas, Tuxla Gutiérrez, Palenque, Bonampak o Yaxchilán concentren present i passat. La història dels pobles indígenes escrita en parets i murs d'antigues construccions maies. El record de vells cerimonials que un dia van sadollar l'esperit d'aquella gent. Viatge per la història de Chiapas, amb Jordi Canal Soler, periodista de viatges.

A finals del 2021, un equip d'arqueòlegs va afirmar haver descobert la peça de joieria més antiga del món. Es tractava d'un seguit de closques de cargol perforades que s'haurien pogut fer servir com a collaret o arracades fa vora cent cinquanta mil anys. L'ornament ha acompanyat la humanitat des de temps antics, ja sigui com a simple guarniment estètic, com a reserva de riquesa, distintiu de classe o com a amulet amb finalitats màgiques. A la Xina, el jade es considera la joia del cel. I els ornaments fets amb aquesta pedra es veuen com un lligam entre el món espiritual i el terrenal. Les dones gabra d'Etiòpia es fan joies amb l'alumini de les olles, altres amb simples xapes de Coca-cola. A Leonor Arnó li agrada imaginar-se la història amagada quan compra collarets, arracades o braçalets. A la recerca d'ornaments pel món amb Leonor Arnó, arqueòloga.

Més enllà de Touba, al Senegal, probablement no hi hagi cap altre ciutat al món fundada per un poema. Bilac Dídac P. Lagarriga, autor de "Lo Próximo", es refereix a un poema del xeic, Ahmadou Bamba, místic, erudit sufí, poeta i teòleg. Un home sant, origen de la tariqa de la Muridiya i de la mateixa Touba, on l'absència de semàfors i la manca d'hotels no suposa cap impediment per a la celebració del Gran Maghal. El pelegrinatge que un cop l'any protagonitzen milions de musulmans arribats a la ciutat a peu, en bicicleta, autobús o amb cotxe. Molts dels que veus a Touba circulen amb el parabrisa trencat i versets dels poemes d'Ahmadou Bamba escrits al vidre o, fins i tot, amb la seva imatge enganxada. Els fidels estan convençuts que portar a prop l'home sant investeix el conductor d'un sentiment de seguretat. "Lo Próximo", viatge a Touba, la ciutat santa del Senegal, amb Bilac Dídac P. Lagarriga, periodista i escriptor.

Més enllà de Touba, al Senegal, probablement no hi hagi cap altre ciutat al món fundada per un poema. Bilal Dídac P. Lagarriga, autor de "Lo próximo", es refereix a un poema del xeic Ahmadou Bamba, místic, erudit sufí, poeta i teòleg. Un home sant, origen de la tariqa de la Muridiya i de la mateixa Touba, on l'absència de semàfors i la manca d'hotels no suposa cap impediment per a la celebració del Gran Magal. El pelegrinatge que un cop l'any protagonitzen milions de musulmans arribats a la ciutat a peu, en bicicleta, autobús o amb cotxe. Molts dels que veus a Touba circulen amb el parabrisa trencat i versets dels poemes d'Ahmadou Bamba escrits al vidre o, fins i tot, amb la seva imatge enganxada. Els fidels estan convençuts que portar a prop l'home sant investeix el conductor d'un sentiment de seguretat. "Lo próximo", viatge a Touba, la ciutat santa del Senegal, amb Bilal Dídac P. Lagarriga, periodista i escriptor.

Fa cent anys, la gent del món rural anava a peu al camp, a la font o al mercat. Hi havia camins per a tots els usos: de bast o de ferradura, agrícoles, rals o per anar a la font. El món estava unit per una teranyina de camins. A Catalunya hi ha una llarga tradició de marcar i senyalitzar camins. Durant anys, Joan Mirabet n'ha recorregut molts quilòmetres, i n'ha cosit i senyalitzat un grapat, com ara el GR 7 i el GR 11. De la seva perseverança n'ha sortit la TICA, la Travessa Integral Catalana. Una ruta circular, amb mapa i ressenya, que permet, a qui ho desitgi, unir Prepirineu amb Pirineu a peu en uns trenta-tres dies, segons el pas de cadascú, esclar. Amb inici i final a Tortellà, transcorre per la Garrotxa, el Berguedà, l'Alt Urgell, el Pallars Jussà i Sobirà, la Cerdanya i el nord d'Andorra. Joan Portell, excursionista, escriptor i pedagog, ens en descobreix els secrets.

A l'aterrar a Rapa Nui i veure els rapanuis amb l'últim model de mòbil i ulleres de sol de 250 euros, en Francesc Miralles els va preguntar: "Però vosaltres no sou una cultura tradicional?". "Senyor", li van respondre, "els rapanuis s'han actualitzat". Rapa Nui constitueix la comunitat humana més aïllada del món, potser per això al continent --més de 3.700 quilòmetres lluny-- la situen entre les "illes esporàdiques". Cada cop que hi arriba un avió, els illencs fan una gran festa. I és que viure en un bocí de terra aïllat enmig del blau marí té el seu cost. Per exemple, hi ha coses que només les fa una persona en tota l'illa. Si bé sovint tampoc resol les coses que n'hi hagi dues. Com en el cas dels lutiers, en què un dels que hi ha no treballa i l'altre no ho fa bé. "Entre els rapanuis", amb Francesc Miralles, escriptor. Nova Orleans nocturna, amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges, i els "Ocells migradors" amb Eloïsa Matheu, biòloga.

Després de tres anys i mig i més de setze mil quilòmetres caminats de Bangkok a Barcelona la Jenn Balkjo i en Lluís López Bayona tornen a trepitjar terres catalanes. Un periple per mig món, a peu, que els ha valgut el sobrenom de "The walkers". Un epítet que molt sovint els precedia durant el llarg camí. "Un projecte, una aventura, un somni." Un somni que la realitat va convertir en un repte de proporcions colossals. Ningú que no ho hagi fet es pot imaginar què suposa creuar un desert rere un altre, una muntanya rere una altra, un riu o una ciutat rere una altra. Cada dia, durant més de tres anys. A peu, com els primers homes i dones. I amb un objectiu: trobar la bondat del món. De Bangkok a Barcelona a peu, "Etapa final", amb Jenn Baljko i Lluís López Bayona, caminants. El Barri francès de Nova Orlens, amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges i les illes Kurils, amb Sergi Ramis, viatger, escriptor i editor.

Les botes tradicionals que calcen molts mongols de l'estepa tenen la punta alçada cap al cel per respecte a la mare Terra. D'aquesta manera quan caminen no fan malbé l'herba ni les flors. Des de molt antic els mongols han sentit un gran respecte per la natura. Originàriament, practicaven el xamanisme, un conjunt de creences i pràctiques tradicionals que els permetien tenir una relació harmònica amb l'entorn a través del contacte amb el món dels esperits. Els tsaatan són, a hores d'ara, l'últim reducte xamànic de Mongòlia. Moguts per la creença dun món habitat per les ànimes, els tsaatan mantenen una relació íntima amb el bosc, que consideren sagrat. No en va és al bosc on creuen que transiten els fantasmes dels seus ancestres. Els tsaatan de Mongòlia, amb Francesc Bailón, antropòleg especialista en l'Àrtic. Nova Orleans, EUA, amb Kris Ubach, escriptora i fotògrafa de viatges.

"Els boiximans creuen viure un somni des del dia que neixen. No obliden mai la condició efímera de la seva existència ni la percepció subjectiva de la realitat, ni tampoc la condició passatgera dels altres éssers vius que poblen el marc de la natura amb què conviuen. Pels boiximans, realitat i ficció es barregen i es confonen." Pels boiximans, "Kabbo" vol dir somni. "Viatges d'en Kabbo" són, en aquest cas, un recull de memòries, de somnis o llegendes però no dels boiximans sinó d'en Jordi Llompart, periodista. Somnis que enllacen amb els d'Enrique Flores i els seus "300 quilòmetres a peu per l'Annapurna", al Nepal; amb el viatge gràfic de Victoria Lomasko, "L'última artista soviètica" per exrepúbliques i territoris de l'antiga URSS o amb els de Dan Richards en la seva recerca de "Refugis remots". Un recull de literatura de viatges d'Enric Soler, viatger, escriptor i editor. "Nova Orleans, EUA" amb Kris Ubach i l'Igbó, de Nigèria, amb David Valls, lingüista.

Hi havia rumors d'una ciutat amagada, meravellosa. Una ciutat de la qual s'havia perdut el rastre a Occident, malgrat estar documentada per alguns historiadors clàssics. Petra, la ciutat de pedra, antic regne dels nabateus. Mogut per l'anhel descobridor, un explorador suís, viatger, geògraf, orientalista i aventurer, en va començar a seguir el rastre. Johann Ludwig Burckhardt va aprendre a vestir-se com un musulmà i va aconseguir un àrab molt fluid, es canviar el nom pel d'Ibrahim Ibn Abdal·lah, va memoritzar un grapat de versicles de l'Alcorà i es va fer passar per xeic. Estava preparat per demanar als seus guies que el portessin a Wadi Musa, molt a prop de la ciutat cercada. Petra, la ciutat de pedra, a Jordània, amb Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la Universitat Autònoma de Barcelona. Nova Orleans, amb Kris Ubach, escriptora i fotògrafa de viatges i els ocells migradors, amb la biòloga, Eloisa Mattheu.

Tijuana és el pas fronterer més concorregut del món. Més de tres-centes mil persones transiten legalment cada dia entre Mèxic i els Estats Units. Però moltes d'altres ho intenten il·legalment perquè no tenen papers. Els anomenen "brincadores". "Brincan" per superar el mur que talla ciutats, esquerda vides i fragmenta aquesta terra erma. Per a molts, el mur és el darrer obstacle que els separa d'un futur. Almenys aquesta és l'esperança que els ha empès a deixar la seva terra i enfrontar-se a un viatge incert fins a Tijuana i Mexicali, la capital de la Baixa Califòrnia. Però no és un mur físic, el que cal saltar per arribar a la terra promesa, sinó dos. Aquest és un viatge a dues ciutats de frontera mexicanes, final de trajecte per a molts, inici d'una nova vida per a altres. Amb Francesc Miralles, escriptor, editor i viatger.

Tijuana és el pas fronterer més concorregut del món. Més de 300.000 persones transiten legalment cada dia entre Mèxic i els Estats Units. Però moltes d'altres ho intenten il·legalment perquè no tenen papers. Els anomenen "brincadores". "Brincan" per superar el mur que talla ciutats, esquerda vides i fragmenta aquesta terra erma. Per a molts, el mur és el darrer obstacle que els separa d'un futur. Almenys aquesta és l'esperança que els ha empès a deixar la seva terra i enfrontar-se a un viatge incert fins a Tijuana i Mexicali, la capital de la Baixa Califòrnia. Però no és un mur físic, el que cal saltar per arribar a la terra promesa, sinó dos. Aquest és un viatge a dues ciutats de frontera mexicanes final de trajecte per a molts, inici d'una nova vida per a altres. Amb Francesc Miralles, escriptor, editor i viatger.

Pels faraons de l'antic Egipte la mort era una simple aturada per renéixer després i seguir el camí eternament. Per això no es feien enterrar en tombes sinó en "mansions per a l'eternitat". Amb aquesta idea en el moment del traspàs, reis i reines s'enduien a la tomba literalment tot allò que tenien a la vida terrenal per seguir-ne gaudint en el més enllà. Moltes d'aquestes mansions per a l'eternitat les van construir, o excavar, a la vora occidental del Nil, a l'antiga Tebes, just on avui hi ha Luxor. Perquè és per l'occident per on es pon el sol i mor la llum. En l'antiguitat, el curs celestial traçava el gran eix que estructurava la vida a Egipte: l'eix est-oest del cicle de la vida. Per això totes les tombes es localitzaven, i es localitzen encara, a l'oest, al regne dels morts, on el sol desapareixia davant l'avanç de la nit.

Els homes del poble basotho, a l'Àfrica austral, es protegeixen del fred amb mantes d'inspiració escocesa. Aquests homes de vida rude van manllevar els estampats dels mateixos escocesos que anys enrere van formar part de les tropes de sa majestat que trescaven per les terres altes de Lesotho, una petita illa de muntanyes al bell mig de Sud-àfrica. Lesotho és com una Suïssa africana, encara que la semblança amb el país alpí va tocar de més a prop el gairebé veí Regne de Swazilàndia. El rei de l'última monarquia absolutista africana afirma que es va veure obligat a canviar el nom del seu petit reialme, cansat que una vegada rere l'altra el confonguessin amb Switzerland. I des de fa pocs anys el regne es va passar a dir Eswatini, així ja no hi haurà noves confusions amb el productor de xocolata i rellotges. Un camí entre Lesotho i Eswatini, amb Joan Riera, antropòleg.

"Jo estava molt espantada pel tema dels lleons i em van dir: amoïna't pels hipopòtams, els elefants, els búfals i els babuïns..." Pedalar més de mil quilòmetres per Kenya ha permès a l'Alba i en Ricard conèixer molts animals que no coneixien. I sobretot, veure'ls de més a prop del que haurien volgut. És obvi que no n'hi va haver prou d'anar tocant el timbre per evitar trobades indesitjables. Les trobades hi van ser i, certament, van generar instants de suors fredes tot i ser al tròpic. Prèviament, però, els havien fet un resum de com comportar-se en cada situació. Sobretot es tractava no baixar mai de la bicicleta i seguir pedalant amb calma. Amb calma! Igual que a Nairobi, la capital, on la fauna és una altra. Allà tampoc et pots aturar mai. Has de mantenir un ritme constant, diu l'Alba. Estan acostumats que tot flueixi. La Trans-Kenya en bicicleta, amb Alba Xandri i Ricard Calmet.

Carmen Rohrbach se'n va anar al Iemen, el país de la reina de Saba, i va explorar sola, en camell, el món muntanyós d'homes, tribal i antic que s'hi amaga. Això sí, de la reina de Saba, ni rastre. Ana María Briongos es va integrar al món secret de les dones d'un altre país islàmic, l'Afganistan, abans que les guerres i els talibans capgiressin el país i el fessin retrocedir segles en el temps. Sylvain Tesson va voler resseguir la ruta de la retirada de l'exèrcit napoleònic, l'any 1812, en l'intent fracassat d'envair Rússia. "El colós de Marussi" és l'última proposta de viatge literari de l'Enric Soler, editor, escriptor i viatger. Tot plegat són "Rius de tinta" que flueixen per fer-nos sentir més a prop del món.